És cert que quan cal arribar a acords la política és lenta. Al juliol, l'acord de govern PSOE-UP es va fer impossible, tot i ser el que els electors havien dit a través de les urnes. Catalunya va obligar a tornar a eleccions. Unidas Podemos havia defensat, en campanya, diàleg. Pedro Sánchez s'havia mantingut amb el "ni parlar-ne", de referèndum. Nova convocatòria.

Sentència i eleccions. No calien grans analistes per pronosticar resultat. Si una majoria mantenia a la tardor el vot de la primavera, els resultats serien semblants. Així ha estat. El PP prova de refer-se; Cs, en crisi d'identitat; Unidas Podemos, sense gaire força i, el PSOE, amb oportunitat de recuperar la socialdemocràcia. ¿Per què no va fer govern Pedro Sánchez al juliol? ¿Per por de la sentència del Suprem? ¿Per por a la reacció de les elits econòmiques? ¿Per por d'empreses mediàtiques que el fustigarien per dependència de l'independentisme, potser?

L'endemà electoral, Albert Rivera s'acomiadava de la política. Era dilluns. Dimarts, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias signaven aquell preacord que l'estiu havia fet impossible. Què ha passat? VOX. L'escalada de VOX és el que mou Pedro Sánchez a deixar entreveure que és la dreta més reaccionària que el condueix a haver de pactar amb la seva esquerra. Però potser no només. Les accions de Tsunami Democràtic alerten l'Estat.

Desconcert polític. Certament. Un desconcert, allà i aquí, que produeix tantes contradiccions que faig meva la sentència fusteriana segons la qual "les meves contradiccions són les meves esperances", però en qui és que hem de dipositar-les, aquestes esperances, davant de tanta contradicció? Tenim tantes urgències que hi hem de dir prou, a tanta provisionalitat. Un prou que obliga a concessions. Un prou que Pedro Sánchez materialitzaria amb pacte de govern. Un acord que necessita abstencions independentistes per poder-se consolidar.

Però l'independentisme institucional durant la campanya deixava endevinar un no de JxCat, i una possibilitat d'ERC, amb contraprestacions, sit and talk, d'obligat compliment. I els electors tenim el dret de saber què li exigiríem al govern d'Espanya per poder recuperar perspectiva de futur. Un què que ja l'hauríem d'haver sabut en campanya. Però tot és massa improvisat. De moment, ERC també es posiciona, categòricament, en el no, però amb consulta prèvia a la militància.

En joc hi tenim el bloqueig o l'acostament pragmàtic, però el que sí que ha de tenir clar l'independentisme és que el crèdit de confiança sense límit es va acabar amb la moció de censura. Que entengui Pedro Sánchez que per rebre s'ha de donar. Però ara estem pendents de la sentència del judici del president Torra per haver desobeït. I pendents, també, si hi haurà de tornar, a ser jutjat. Una sentència que si l'arribés a inhabilitar, tot i ser recorreguda, podria tornar a arrossegar la provisionalitat política a noves eleccions generals. L'Estat també s'ho ha de fer mirar, perquè, tal com deia Francesco Carrara, i en fa citació Carles Mundó a El referèndum inevitable (de Pòrtic edicions), "quan la política entra per la porta del tribunal, la justícia fuig espantada per la finestra". Tot plegat per haver defugit de fer política amb la política.