Ara a portada

- Pep Martí i Vallverdú
- Redactor de Política a Nació
09 d’octubre de 2019
El 3 de novembre del 2005 va ser un dia per recordar. Una delegació del Parlament català va presentar al Congrés el projecte de reforma de nou Estatut. El procés sobiranista era encara una cosa llunyana i la reivindicació catalana es canalitzava dins del marc constitucional. El mateix dia, Òmnium Cultural va convocar un acte al Círculo de Bellas Artes de Madrid per presentar un manifest de suport al projecte.
La trobada va ser nodrida, però la immensa majoria dels assistents eren catalans. L'única figura rellevant de la societat espanyola que hi va anar va ser Santiago Carrillo, exsecretari general del PCE. El manifest de suport va incloure pocs noms coneguts de l'altre costat de l'Ebre, tret del propi Carrillo i de José María Labordeta. Aquell vespre al Círculo de Bellas Artes va ser una radiografia.
L'escenari que s'obrirà amb la sentència del Tribunal Suprem oferirà també una altra radiografia de la societat espanyola. Serà interessant d'observar les reaccions i les preses de posició. Moltes valoracions polítiques es faran mirant desvergonyidament en direcció al calendari electoral, que assenyala en vermell la data del 10-N. Però més enllà d'això, i encara més de les urnes convocades, caldrà analitzar les reaccions de la societat civil espanyola.
Cal esperar -és inevitable- la satisfacció pel càstig dels segments més retrògrades de la vella Espanya. També l'eufòria, que intentarà ser provocadora, dels aspirants a treure rèdit de la catalanofòbia més primitiva. Però hi ha indiferències que fan més mal que l'hostilitat manifesta. I ja fa anys que els ponts que havien existit entre sectors de la intel·lectualitat catalana i l'espanyola estan trencats.
El procés ha extremat la sensació de llunyania entre la Catalunya sobiranista i l'Espanya suposadament progressista. S'ha dit que era perquè s'ha trencat amb la legalitat. Per trobar amics a Ibèria, Catalunya ha hagut de mirar una mica més cap a l'Atlàntic, concretament a Portugal, on la causa catalana té alguns amics. Amb la sentència, però, es tractarà de possibles penes de presó i estan en joc drets i llibertats exercides pels ciutadans de Catalunya. Com reaccionarà l'Espanya liberal? Carrillo i Labordeta ja no hi són.
La trobada va ser nodrida, però la immensa majoria dels assistents eren catalans. L'única figura rellevant de la societat espanyola que hi va anar va ser Santiago Carrillo, exsecretari general del PCE. El manifest de suport va incloure pocs noms coneguts de l'altre costat de l'Ebre, tret del propi Carrillo i de José María Labordeta. Aquell vespre al Círculo de Bellas Artes va ser una radiografia.
L'escenari que s'obrirà amb la sentència del Tribunal Suprem oferirà també una altra radiografia de la societat espanyola. Serà interessant d'observar les reaccions i les preses de posició. Moltes valoracions polítiques es faran mirant desvergonyidament en direcció al calendari electoral, que assenyala en vermell la data del 10-N. Però més enllà d'això, i encara més de les urnes convocades, caldrà analitzar les reaccions de la societat civil espanyola.
Cal esperar -és inevitable- la satisfacció pel càstig dels segments més retrògrades de la vella Espanya. També l'eufòria, que intentarà ser provocadora, dels aspirants a treure rèdit de la catalanofòbia més primitiva. Però hi ha indiferències que fan més mal que l'hostilitat manifesta. I ja fa anys que els ponts que havien existit entre sectors de la intel·lectualitat catalana i l'espanyola estan trencats.
El procés ha extremat la sensació de llunyania entre la Catalunya sobiranista i l'Espanya suposadament progressista. S'ha dit que era perquè s'ha trencat amb la legalitat. Per trobar amics a Ibèria, Catalunya ha hagut de mirar una mica més cap a l'Atlàntic, concretament a Portugal, on la causa catalana té alguns amics. Amb la sentència, però, es tractarà de possibles penes de presó i estan en joc drets i llibertats exercides pels ciutadans de Catalunya. Com reaccionarà l'Espanya liberal? Carrillo i Labordeta ja no hi són.