Sovint sembla que ens preocupi més agradar a fora que agradar-nos a nosaltres mateixos, una actitud ben “catalaneta” tot cal dir-ho, però la crisi ha permès justificar al consistori barceloní que tota activitat dedicada a fer créixer el turisme havia de ser beneïda com si fos el manà caigut del cel.

Segons estimacions, el turisme aporta a l’economia de la ciutat un 14% del seu PIB, no és per tant una activitat a menystenir, però entre el tot i el res sempre hi ha un terme mig que no és difícil d’identificar: quan els perjudicis superen els beneficis, toca revisar el model. Exemples:

Habitatge. Trobem barris sencers afectats per la pressió del turisme fins al punt que s’han modificat radicalment els seus preus de l’habitatge o la tipologia de comerç i que ha comportat l’expulsió de la seva població i del seu teixit comercial tradicionals. Podem observar aquest fenomen al barri Gòtic, a l’entorn del Born o a la Barceloneta, però ja hi ha noves zones en que  correm el risc que es reprodueixi aquesta situació, com ara la Vila de Gràcia o el Poble Sec.

Comerç. La regulació dels horaris comercials s’ha vinculat a l’arribada de creuers o a la celebració de determinats esdeveniments massius, oblidant que el petit comerç de proximitat és fonamental per la qualitat de vida dels barris, hi aporta seguretat, cohesió i una generació de riquesa transversal. Substituir el model comercial de Barcelona pel model comercial del Passeig de Gràcia o dels grans centres comercials és un greu error, ja que sota l’excusa de servir als visitants es posa en perill tot un sector cabdal per a la ciutat com és el petit comerç.

Transport públic. La línia 9 del metro connectarà la ciutat amb la Fira i l’Aeroport, això és positiu no cal dir-ho, però l’únic criteri que fa prioritzar aquest tram sud i no la part de L9 que connecta els barris més poblats de Barcelona és, altre cop, el d’afavorir el transport públic per al turisme d’oci i econòmic, a costa per tant de mantenir els ciutadans de Gràcia, Horta-Guinardó i Nou Barris per on discorre la resta de L9 i on ja està parcialment executada, sense aquesta nova infraestructura que beneficiaria de forma directa la seva mobilitat i la de tota la ciutat.

Podríem encara seguir desgranant problemàtiques de diversos àmbits, com el perquè de la dèria pels esdeveniments esportius de transcendència internacional i per contra les penúries dels clubs esportius locals, la permissivitat amb els pisos turístics o amb el soroll, l’hemorràgia de construcció d’hotels i per contra el greu dèficit de residències per a la gent gran, per no parlar d’entorns que ja han deixat de pertànyer als barcelonins i han passat a mans exclusives dels seus visitants, com ara la Rambla, la Sagrada Família o el Parc Güell.

L’Ajuntament de Barcelona no pot restar claudicant als interessos dels grans grups hotelers, comercials i immobiliaris. El volum de l’activitat turística ha superat ja el que els ciutadans poden suportar i alhora el que a pròpia ciutat pot oferir. Si Barcelona esdevé un destí sense caràcter propi, haurà començat la seva decadència i pel camí haurem deixat una ciutat que haurà expulsat les seves famílies més joves, el seu model econòmic i social i la seva identitat.