L’independentisme ha fiat el full de ruta i, per extensió, la viabilitat de la legislatura a la celebració del referèndum. I les forces parlamentàries que donen suport al Govern actuen en conseqüència: Junts pel Sí i la CUP -defensant matisos rellevants- maduren una tramitació exprés de la principal llei de desconnexió per esquivar els obstacles que posi el Tribunal Constitucional i, ara, també esmolen una resposta al dictamen del Consell de Garanties Estatutàries. En paral·lel, els partits es musculen per arribar preparats a l’escenari més imprevisible dels darrers anys. ERC ja fa demostracions de força i el PDECat prova de fer compatible la determinació independentista de Carles Puigdemont amb les veus més conservadores del seu ecosistema, ara expectants amb l’abast del judici del cas Palau, que incomoda els nous dirigents, conscients del llast que impliquen algunes motxilles del passat. Els "comuns", com tothom, també juguen en dos taulers: el nacional i el domèstic. S’han alineat en la defensa del referèndum -una pantalla que no han abandonat mai, tot i renegar de la via unilateral- i, alhora, estan construint un nou partit, treballs no absents de tensions.

Què faran els "comuns" en els pròxims mesos? El seu futur immediat passa per edificar el nou espai polític. Fa temps que han assumit que la creació d’un gran front d’esquerres és l’únic camí per bastir un projecte que aspiri a ser hegemònic. Amb les coalicions electorals no n’hi ha prou. Quan van intuir que l’experiment de Catalunya Sí que es Pot (CSQEP) no carburava -sensació ratificada amb els resultats decebedors del 27-S-, l’espai liderat per Ada Colau va passar d'inhibir-se a arremangar-se. Colau i Xavier Domènech van interlocutar i pactar amb Pablo Iglesias, van soldar En Comú Podem i van guanyar dues eleccions espanyoles a Catalunya. Aquells resultats van convertir en un exercici de sentit comú la creació del nou partit, un espai estable que anés més enllà dels calendaris electorals. Colau i Domènech hi creien, Iglesias hi estava d’acord, fins al punt de cedir la iniciativa. Podem no s’obstinava a ocupar un espai a Catalunya, buscava un soci autòcton.

I va aparèixer Albano Dante Fachin, que va imposar-se el juliol a les primàries de Podem Catalunya. Fachin ha sigut un vers lliure, inclassificable com ha estat sempre en els equilibris de poder de la formació lila, per molt que darrerament digui que s'ha acostat a Iglesias. Des que a finals de juliol va assumir la secretaria general, ha forçat una crisi a CSQEP per guanyar visibilitat al Parlament -les relacions amb membres del grup parlamentari s'han deteriorat-, ha fet neteja a la cúpula de Podem -Marc Bertomeu i d'altres noms en va quedar exclosos- i ha tensat com ningú les negociacions per construir la nova marca dels "comuns", fins al punt que fa setmanes que no participa directament en les negociacions de la confluència. Avui està molt més sol que quan va guanyar les primàries. Fachin ha passat de ser l'home dels "comuns" a Podem a convertir-se en el principal maldecap de Domènech.

El secretari general de Podem Catalunya raona que el seu missatge per fer possible el nou partit és nítid: defensa que la formació que neixi no ha ser un acord entre les cúpules i recorda que les bases de Podem tenen i han de tenir un pes substancial. I és cert que existeix el perill de convertir les noves sigles en una coalició de partits més que en una confluència. Però també és cert que a Fachin no semblen comprendre’l ni els companys de viatge, resignats a desxifrar-lo en comunicats o entrevistes més que en reunions o assemblees. És tanta la perplexitat que genera en l'espai dels "comuns" -incloses ICV i EUiA- que les respostes en privat se solen aturar en l’estadi de la incomprensió.

Els "comuns" decidiran el nom, la direcció i l’ideari del nou partit el 8 d'abril, en una assemblea fundacional en la qual s’hi espera la militància de Podem. Pablo Iglesias, i també Íñigo Errejón, fa temps que van oferir via lliure a Domènech per gestar un projecte al qual se senten agermanats. Fachin i qui quedi dels seus hauran de decidir si abandonen la seva solitud per arrenglerar-s’hi.