Omar Weshahy és un metge cirurgià i activista egipci que va lluitar en la primavera àrab del seu país. No es presenta com un heroi; de fet intenta parlar el menys possible sobre aquesta revolució perquè els records li són massa dolorosos. Reconeix que ell va patir poques conseqüències per la repressió policial, mentre que alguns amics seus que s’hi van involucrar més van arribar a ser torturats, van perdre un ull o, fins i tot, la vida. Weshahy confessa que mai no donaria la seva vida per la terra. Perquè la terra no és res sense les persones que la trepitgen. És només això, terra.

A Catalunya el procés és ETA. El procés és nazisme i Veneçuela alhora. I els que el duen a terme són aiatol·làs. Tot allò que sona a dimoni ho barregem amb Catalunya i ja tenim una bona fórmula per deixar anar davant dels micròfons perquè ens sentin Monegros enllà. D’uns dies cap aquí, en un començament de vacances d’estiu ben calent, diversos càrrecs polítics han dut a terme una escalada del seu vocabulari més bel·ligerant arran de la recent renovació del Govern i s’han esplaiat amb comparacions amb estats totalitaris, revolucions no democràtiques i grups terroristes.

Carles Puigdemont, arran del cessament de Jordi Baiget com a conseller, va fer un tuit assegurant que vivíem en un país en què anaves a dormir nazi, et despertaves bolivarià i a l’hora de dinar eres nord-coreà. Andrea Levy, del PP, en un to sarcàstic, el va retuitejar fent broma que el “cessament fulminant per discrepar” de Baiget sí que tenia una mica de Corea del Nord.

Pocs dies després, Xavier García Albiol, l’endemà de dir que el diputat de JxSí Lluís Llach estava més còmode en el franquisme fent-se’n la víctima, va titllar de “càsting de màrtirs radicals” la cerca de nous consellers de la Generalitat i va acusar el Govern de voler fer un “cop d’estat”. Albiol, lluny de mossegar-se la llengua, també va demanar que no posessin “un talibà fanatitzat” com a cap de la policia i va admetre que, per ell, el període actual era el pitjor de Catalunya dels últims 100 anys ja que, “almenys durant el franquisme teníem un president a l’exili que mantenia la dignitat de la institució”. Les referències amb Veneçuela, d’altra banda, les completava el seu company de partit Pablo Casado matant dos pardals d’un tret etzibant que “els mateixos que justifiquen ETA són els que justifiquen els totalitaris a Catalunya i els dictadors a Veneçuela”.

Però no solament el PP s’ha apuntat al carro del llenguatge bèl·lic. Jaume Collboni, del PSC, va parlar també dels canvis dels consellers com membres d’un govern d’“aiatol·làs” que havien de tenir fe en el procés i “immolar-se”. Com si deixar de ser conseller fos el mateix que lligar-se un cinturó de bombes al pit i morir matant.

El que alguns no volen entendre –o sí, però s’entesten a voler-hi canviar expressament el sentit– és que la convocatòria del referèndum no pretén fer una primavera àrab, ni vessar sang. En tot cas, una tardor catalana tranquil·la i democràtica on poder votar Sí o No. Perquè la terra sense les persones és només terra.