És un mantra repetit eternament que la qualitat de l’educació té el seu sostre en la qualitat del professorat. Això no deixa de ser una veritat a mitges, perquè és cert que sense bons professionals és difícil que l’educació vagi bé, com a qualsevol altre sector. Però l’educació és un sistema altament complicat on intervenen moltes mans i moltes veus, sense oblidar l’entorn familiar, les capacitats personals de cada infant i, per descomptat, les condicions en què es du a terme aquesta tasca.

Precisament, sobre això últim s’acaba de publicar un informe internacional, informe TALIS promogut per l’OCDE, que aporta dades interessants, com també sobre les sensacions del professorat amb la seva feina, un informe que ens mostra resultats ambivalents: se senten satisfets, en general, però quan entrem en detalls, apareixen alguns ombres que cal mirar amb atenció.

Abans d’entrar en matèria, però, convé recordar quatre coses. La primera, i potser la més coneguda, és que els diners públics que destinem a l’educació no són suficients; amb això, no hi arribem. La segona, també coneguda, és que a les aules tenim un 30% d’infants i joves en risc de pobresa, a més d’alumnes que necessiten un suport específic derivat de trastorns d’aprenentatge diversos. La tercera, que els del sector ja han patit, és que l’educació no deixa de tenir canvis normatius constants, sobretot de programes i mètodes, tot i que les polítiques docents no han canviat en tres dècades. I la darrera, la més general, que a l’escola no només s’ensenyen continguts, que també, sinó que s’hi fan un munt de coses i s’hi han d’atendre un munt de situacions.

Sense deixar-nos atabalar per la immensitat de dades que aquests informes solen aportar, només cal apuntar-ne dues de molt emblemàtiques, i que poden sorprendre d’entrada perquè semblen contradictòries: la positiva, que el nostre professorat se sent satisfet amb la feina que fa i amb la professió, molt per sobre del professorat d’altres països de l’entorn; la negativa, que se sent cada vegada més estressat perquè les condicions no acompanyen. Segons TALIS, els nivells de satisfacció docent (95%) continuen al capdavant de la UE (90%). Però el percentatge de professorat amb molt d’estrès a Catalunya s’ha duplicat en sis anys (del 7% el 2018 al 14% el 2024, quan en l'àmbit europeu s’ha mantingut al 16%); una tendència amb repercussions en el benestar del professorat, la qualitat educativa o la intenció d’abandonar la professió.

Una de les reclamacions habituals en el sector és l’abandonament, el desemparament amb què treballa el professorat. I una altra, no menys important, és que han de fer moltes tasques, a més de fer classes i preparar-les, que els treu el poc temps que els queda. També hi ha queixes sobre la formació rebuda, tant la que van tenir abans d’entrar a la docència com la poca i dolenta que han tingut durant la carrera professional. I precisament, aquesta formació no s’adiu amb les tasques que duen a terme perquè no queden clares les funcions que ha de fer un docent.

Tot plegat es pot resumir en una frase: tenim bons docents, però els hem tractat malament i el sistema no els permet desenvolupar el seu potencial. Es resisteixen a deixar la feina, potser per una alta motivació, potser per necessitat, però aquesta satisfacció que encara mostren podria entrar en barrina si augmenta l’estrès i l’angoixa per no donar la talla, una finestra oberta al malestar i la desafecció.

Però encara hi som a temps. Cal una política docent decidida que encari els diversos fronts que tenim oberts com ha demanat la Fundació Bofill recollint la veu del sector: definició clara de funcions, amb una carrera professional que reconegui amb incentius els encerts i resolgui amb acompanyament i formació els desencerts; dotació immediata de recursos als centres educatius amb personal d’atenció educativa per completar les tasques que no són pròpiament docents; formació inicial i permanent ajustada a les necessitats del sistema, de les escoles i dels docents, amb una revisió profunda dels mecanismes de selecció; una reducció important i dràstica de les ràtios que vagi en consonància amb mètodes didàctics que combinin la transmissió de continguts i la potència creadora dels projectes; una política de proximitat, per mitjà de zones educatives, que reconegui el centre educatiu on li pertoca pel seu nom: en el centre.

En definitiva, una política docent que transmeti seguretat i responsabilitat compartides. Ja ho dèiem: diners i confiança.