A Europa s’ha imposat la “markt konforme demokratie”. El proppassat 1 de setembre Angela Merkel va dir al Bundestag: “vivim en una democràcia parlamentària i per tant la confecció del pressupost és un dret bàsic del parlament. Això no obstant, trobarem la manera de fer-ho perquè estigui d’acord amb els mercats”. Aquell dia Merkel va deixar clar que no s’aprovaria cap pressupost que desagradés l’oligarquia financera que controla els mercats.

La mentida. Leo Strauus, deixeble del nazi Carl Schmitt, sempre va defensar que les elits han de mentir per poder governar: “els governs, a través de la premsa, només han de donar a la població un mínim de informació fidedigna”. “Si es vol mantenir la fe de les masses en un futur millor, no hi cap altra camí que la mentida i l’engany”. Per Strauss només es podia aconseguir el “consentiment” a les propostes formulades per “l’alta política”, a través de la mentida. Strauss fou guru dels neocons.

A la mateixa universitat on impartia ideologia Strauss i ensenyava economia Milton Friedman al capdavant de la famosa i molt liberal Escola de Chicago. El pensament de Friedman es basa en la creença –interessada- que els mercats competitius lliures de la intervenció de l’estat són bons per la eficiència de l’economia. I proposava mesures com: mínima participació de l’estat en el govern econòmic, cap control polític, cap salari mínim, cap subvenció, privatitzar la seguretat social, res d’estat del benestar.
L’apropiació dels bens comuns. A la Universitat de Chicago es coïa la usurpació dels bens públics. Calia però, decidir com i quan fer-ho. Els primers experiments foren el 73 a Xile. L’Escola de Chicago, Friedman, van donar suport Pinochet, van justificar i impulsar la violència d’estat i van aconseguir, principal objectiu, l’enriquiment dels més rics a costa dels més febles. En el decurs dels anys 80 als Estats Units es va anar imposant un canvi d’hegemonia del pensament social que ens ha portat del keynesianisme al neoliberalisme. Una dada ens ho certificarà: a finals dels 70 els més rics podien arribar a pagar en impostos a l’estat, fins a un 70% dels seus beneficis. Robert Reich,  que fou ministre de Treball i Afers Socials a l’era Clinton, ens explica que a través de les deduccions al final tan sols en pagaven el 50%. L’any 2011 aquesta xifra havia baixat al 36%. Del 70 al 36! Tant és així que a través de les vies d’escapament l’any passat 18.000 de les famílies més riques dels EUA no van haver de pagar impostos. Els 80 foren anys de plom per les classes populars als Estats Units, Reagan i a la Gran Bretanya, Thatcher. A la vella i continental Europa l’estat del benestar va començar a retrocedir. Però no n’hi havia prou.

El neoliberalisme. Arribem així al 13 de gener de 1993 data de naixement del Consens de Washington. Al Carnegie Conference Center de Washington, John Williamson, economista que havia redactat les missions originals de FMI i Banca Mundial, convocà l’elit neoliberal per veure com “convèncer” als polítics perquè adoptessin mesures contràries als interessos de la majoria dels votants. Polítiques que haurien de facilitar el traspàs de la propietat pública a mans privades. Per assegurar els seus interessos, van decidir mentir la ciutadania, -perquè les crisis provocades són iguals d’efectives que les reals -. I van acordar aprofitar i afavorir, els moments catastròfics perquè és quan la ciutadania accepta millor els canvis traumàtics. Per aconseguir-ho van assenyalar 4 objectius als governs del món: desregulin, privatitzin, aprimin l’estat i liberalitzin - aprovin legislacions favorables a les transnacionals -.

La privatització del futur. Les crisis reals, les provocades, les afavorides, les exagerades, han quallat. El nord, com abans li havia passat al sud, ha caigut en xoc. Espantats, incapaços de reaccionar plegats, ens preocupa més la supervivència personal que no pas la col·lectiva sense adonar-nos que l’oligarquia que manega els mercats només pensa en imposar la tirania dels diners en favor de l’1% de la població mundial.  I què pretenen? Doncs fer a mans privades els dos mecanismes claus per l’equitat, les dues coses a les quals els humans, respirar, beure, menjar i procrear al marge, no renunciarem mai: salut per viure, educació pel futur.  Ells saben que pagarem per tenir-les perquè no hi ha futur sense salut ni educació. Els hi permetrem que se les quedin amb l’únic objectiu de fer negoci? Acceptarem convertir-nos en objecte de negoci?

Merkel va dir que el Bundestag no aprovaria cap mesura que no fos beneïda pels mercats. A tots els parlaments europeus està passant el mateix. On són els polítics independents dels mercats? La democràcia controlada, vet aquí el que tenim davant. Aleshores, es pot considerar democràcia aquell règim polític que segresta una bona part de la sobirania popular?