El cap de setmana passat es va consumar un cop sense precedents contemporanis en el si d'un dels grans partits consolidats després de la Transició. Un cop capitanejat per una autoanomenada (i autonomenada) gestora que no ha fet altra cosa que violar els estatuts del partit de manera sistemàtica per a prendre el poder i dirigir-lo cap on li ha convingut. De fet, la seva pròpia existència tampoc no està prevista al la norma que regula el  seu funcionament.

Malgrat el que diuen alguns analistes, aquest fet demostra que la Transició no trontolla sinó que es consolida, i ara ja no necessita cap agent catalanista per dissimular. Espanya es replega quan és necessari, i això no ve donat només pel fet que, avui, l’independentisme altera l’aritmètica parlamentària.

Per la seva banda, el protocol d’unitat que els socialistes catalans van subscriure amb el PSOE trontolla una mica més, o almenys ho fa veure. Un dels punts d’aquell pacte era el reconeixement del dret a l’autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l’estat espanyol, però també allò va formar part de la farsa de la Transició.

Avui, els barons del PSOE ja no necessiten dissimular i amenacen el PSC amb la ruptura d'aquell pacte. Amb tot, aquesta setmana el Congrés no només escollirà un nou president, sinó que donarà el tret de sortida a una legislatura que segurament serà plàcida per al PP. El PSOE considera que no es pot permetre unes noves eleccions d’aquí a uns mesos i, amb l’ajuda de C’s, farà tot el possible per garantir l’estabilitat del govern. Amb aquest panorama ja no és que el PSOE amenaci el PSC amb trencar el protocol d’unitat, sinó que és el mateix PSC qui s’hauria de plantejar fugir-ne.

Miquel Iceta va confessar aquest dilluns a RAC1 que ja s'imaginava que el xoc amb el PSOE es produiria un dia o altre, però que creia que seria a causa de la reforma federal. Em va semblar que hi havia un cert alleujament en les seves paraules. Provocar el xoc amb una cosa tan òbvia com mantenir-se fidel al seu secretari general maldestrament defenestrat és senzill i evita la qüestió de fons o, si l’aliança es manté i el xoc imaginat per Iceta arriba algun dia, tot aquest espectacle el suavitzarà.

La Transició es va fer com es va fer precisament perquè algun dia els dos grans partits espanyols poguessin pactar una investidura per garantir l'estabilitat de l'Estat. Segurament, sense l’independentisme li hauria costat una mica més treure’s la careta.