El cop d’estat fallit al Brasil no és un fet anecdòtic. En primer lloc, ell triple assalt és la culminació de la convulsió social patrocinada per Bolsonaro i iniciada el dia que va perdre la presidència. Una rèplica dels gravíssims fets esdevinguts a Washington dos anys enrere. I, en segon lloc, i per això mateix, són un símptoma d’un procés global de llarg recorregut en què el neoconservadorisme més extrem ha aconseguit guanyar batalles culturals molt rellevants. L’ofensiva neoconservadora dels anys 80 del segle passat, liderada per Thatcher i Reagan, s’ha acabat de desplegar plenament acomboiada per un nou ordre comunicatiu oligopòlic.
 
La democràcia és una conquesta social. Però no és una conquesta irreversible. Ni això, ni una realitat acabada i tancada. És més aviat un procés. Un horitzó al qual cal atansar-se. L’estancament acostuma a significar la primera fase del retrocés i la involució democràtica. Al cap i a la fi, la democràcia definida pel liberalisme constitucional més consistent i garantista ofereix un espai de disputa no sempre simètrica entre interessos socials oposats. Una disputa en la qual els sectors socials més poderosos aconsegueixen decantar els equilibris institucionals al servei d’interessos plutocràtics obviant i negant l’interès general.
 
Ha estat, per exemple, el cas dels EUA de Donald Trump. Ens podem representar Trump com un ignorant i un arrogant desproveït del més elemental sentit del ridícul. Però aquesta imatge de caricatura fàcil no pot fer perdre de vista que representa i defensa interessos de sectors molt poderosos, i que ha sabut aprofitar perfectament les possibilitats de la comunicació en xarxa per empobrir els processos de formació de l’opinió pública. En això no és diferent de Bolsonaro i la resta dels nous líders polítics autoritaris i plutòcrates.
 
Com s’acaba de comprovar en l’accidentada elecció de la presidència de la Cambra de Representants dels Estats Units, el “Trumpisme” no és una anècdota; ha aconseguit arrossegar a bona part del partit republicà i erosionar la qualitat democràtica i la cohesió social. Les polítiques del Trumpisme encarnen prioritats que tenen un ampli suport entre els diputats republicans: abaixar els impostos als rics a costa de programes per als pobres i la classe treballadora, incrementar la despesa militar a costa de la diplomàcia i permetre la destrucció del medi ambient. Contra el que fa uns anys repetia certa propaganda o alguns periodistes ingenus, Trump no representava anti-establishment. El Trumpisme és la cara més fosca de l’establishment.
 
Qui representa aquesta dreta extremista i autoritària en el nostre entorn? A l’Europa llatina tres dones: Meloni, Le Pen i Ayuso. Meloni ja ha arribat al poder. Des de posicions ultraconservadores, Le Pen ja és la representant hegemònica de les dretes franceses. Al Regne d’Espanya Ayuso representa millor que ningú aquesta cultura política. Feijóo ha d’impostar massa un paper que no s’acaba de creure. Mentre que Abascal només té futur com a crossa de la veritable líder de la ultradreta espanyola: Isabel Ayuso. Que Ayuso acabi liderant formalment les dretes espanyoles amb un perfil nítidament ultraconservador només és qüestió de temps.
 
Davant d’aquesta perspectiva, què ha de fer l’independentisme català? Posar-se de perfil i fer veure que tot això no té res a veure amb la societat catalana i les seves aspiracions democràtiques? O, al contrari, ser bel·ligerant? Decidir, amb desdeny que “és un tema espanyol”, o actuar de forma conseqüent com l’oposició més frontal per instint de supervivència i convicció democràtica?