Desconfieu dels que projecten grans certeses, encara més en política. Acostuma a ser més prudent -i intel·ligent- fugir de la contundència i tenir prou cintura per evitar posicions inamovibles. Aquesta setmana ha mort George Steiner, un home savi i autocrític, perquè només des de la saviesa es pot exercir l'autocrítica. Steiner ha deixat en herència una obra magna, completada amb una entrevista pòstuma, fruit d'una conversa reposada al llarg dels anys amb l'assagista italià Nuccio Ordine. I, en l'entrevista, Steiner es feia retrets, per no haver entès del tot com el món canviava al seu voltant. Un exemple. "Hauria d'haver-me adonat que el moviment feminista assumiria, en la lluita per ocupar un lloc dominant a la nostra cultura, una funció política i humana extraordinària", sentenciava. Si un dels noms propis de l'humanisme sap reconèixer errors, faríem bé de prendre'n nota.

La reflexió ve a tomb pel soroll vinculat a l'activació de la mesa de diàleg entre governs, el mecanisme pactat entre ERC i el PSOE per començar a abordar el conflicte polític entre l'Estat i Catalunya. Des que es va saber que era la condició indispensable pel suport a la investidura de Pedro Sánchez, de la taula de negociació se n'han fet descripcions tremendistes, la majoria ancorades en l'escepticisme dogmàtic. Els precedents d'incompliments de l'Estat semblen justificacions suficients per dubtar dels resultats que se'n derivin. Però pensem en Steiner i en la seva capacitat d'anàlisi. D'anàlisi i d'autocrítica.

Ara ja sabem que la mesa de diàleg es reunirà aquest febrer i que la primera sessió de treball la lideraran Sánchez i Quim Torra. De l'escepticisme inicial -el 2 de gener va dir que el Govern no assumia un "acord entre partits"-, Torra ha passat a voler capitanejar la negociació, de la qual el president n'espera ara que permeti fixar una data per al referèndum d'autodeterminació. Així ho ha dit aquest divendres a l'agència Reuters. Les delegacions dels dos governs encara no s'han reunit però els deures ja són majúsculs.

La mesa de diàleg és al centre de la tempesta electoral, un duel que farà encara més evident la relació caïnita entre ERC i Junts per Catalunya (JxCat). ERC és conscient del cost polític de l'operació pragmàtica que ha fet de bracet amb la Moncloa i JxCat té pocs incentius electorals per aplanar la feina dels negociadors. Recordem-ho, les eleccions són a la cantonada. Uns emmascaren interessos darrere la paraula unitat i els altres es projecten com l'actor responsable com si el discurs fos aliè als càlculs partidistes.

Uns i altres, JxCat i ERC, saben que la solució al conflicte polític no arribarà aviat. No es resoldrà, ni tan sols, en aquesta legislatura espanyola, per molt que el govern de coalició del PSOE i Unides Podem necessiti la crossa de l'independentisme al Congrés. Més enllà del parèntesi que suposaran les imminents eleccions a Catalunya, seria d'una ingenuïtat majúscula pensar que la complexitat del conflicte es pot desbrossar en un diàleg fet a l'esprint. De fet, només des de la malícia es pot sotmetre a un test d'estrès una via fins ara inexplorada. Hi ha un terme mig entre la pressa i l'eternització de la solució. El reconeixement del conflicte polític no és un pas qualsevol.

De la taula de negociació no se'n pot esperar, doncs, una sortida de l'atzucac en un temps llampec, encara menys si ningú té força per imposar-se i, per tant, cap de les dues parts se sent obligada a cedir. L'independentisme farà bé d'afermar la seva posició. I quina és aquesta força: muscular un front ampli després que l'Estat s'hagi assegut a negociar allò que fins ara només havia rebut resposta des dels tribunals. Ara bé, per aconseguir-ho s'hauria de pensar més en el llarg termini que en l'accentuació de la miopia partidista de curta volada. Tan senzill i tan difícil.