Els socialistes espanyols i l'independentisme català s'han d'entendre i garantir el govern que persegueix Pedro Sánchez amb Podem. Sí o sí. Per responsabilitat, diguem-ne, històrica. De totes dues bandes. I per motius propis i diversos, que passen, però, pel mateix protagonista amb cueta.

Les urnes han jugat amb el karma i han donat una aritmètica parlamentària que gairebé obliga Sánchez, el mateix Sánchez que en alguns moments de la campanya va pretendre avançar per la dreta PP i Cs en la qüestió territorial, a obtenir l'aval d'ERC per formar govern. Això deixa els republicans en una inesperada situació de força. I en un risc evident d'explotar tant aquesta situació -per pressions alienes o autoinfligides- que sigui impossible cap acord.

Un acord que els republicans haurien de mirar de tancar per pura tàctica: En el mateix moment que les pulsions recentralitzadores més s'expandeixen -i més desacomplexadament- a les Espanyes, es pot fer possible que hi hagi a la Moncloa l'únic gran partit estatal que encara contempla el dret a decidir. Una oportunitat potser massa interessant com per deixar-la passar per una por atàvica -i no justificada pels resultats electorals- que el rival directe -el mateix rival que pacta amb els socialistes a la Diputació- pugui desbancar-los a base d'acusacions de botiflerisme.

Però també els socialistes tenen al davant una oportunitat que no poden deixar passar. La de trencar l'únic i autèntic cordó sanitari que hi ha hagut a la política espanyola. El que diu que res que soni més esquerranós que el PSOE té dret a trepitjar la moqueta del Consell de Ministres. Un veto que no només qüestiona la qualitat democràtica de l'Estat, sinó que és també perjudicial per als socialistes: en lligar-los indefectiblement al vell bipartidisme i a l'extrem centre, els condemnava també, més tard o més d'hora, a una inevitable pasokització.