Al peu de les seves cartes, en Raül Romeva sempre hi afegeix un petit dibuix. És un autoretrat aproximat, en què apareix aixecant el puny entre els barrots d'una finestra de presó, amb una flor al puny i un somriure contingut. Acompanya el dibuix amb l'expressió del que ell pensa que han de ser les actituds que cal prendre en aquest moment: Cap alt, mirada llarga, verb serè i mà estesa.

Ara, aquest dibuix ocupa la portada d'un llibre (Esperança i Llibertat, Ara Llibres), i les quatre expressions en configuren el tronc central. Romeva hi argumenta, amb una barreja d'anècdotes il·lustratives, referències de lectures de tota mena i reflexions més analítiques per què pensa que cal mantenir la dignitat (cap alt), la visió estratègica (mirada llarga), l'actitud pacífica i racional (verb seré) i l'obertura constant i incondicional al diàleg amb els altres (la mà estesa).

Llegir el llibre fa un efecte estrany. Primer, perquè s'hi reconeix, sense cap matís, el Romeva de sempre. El mateix Romeva de quan, en llibertat, feia d'eurodiputat, activista, cap de llista o conseller. I és remarcable que un canvi tan dràstic de les seves circumstàncies -del cotxe oficial al furgó policial, del despatx a la cel·la- no li hagi enterbolit la mirada ni empès cap a l'anàlisi agra del passat o del present.

I també perquè el retrat, viu i tangible, de la seva vida a la presó es presenta amb una naturalitat sorprenent. Romeva es mira la realitat penitenciària exactament amb les mateixes actituds amb què ens suggereix que ens enfrontem a la realitat del país. La seva reflexió va més enllà de la seva situació personal, i les vivències i circumstàncies de la resta d'interns, els que no són presos polítics, hi són ben presents.

Però sobretot, la lectura de Romeva ens posa, necessàriament, davant d'un mirall. Mentre a fora sovint hi predomina una agror totalment improductiva, els debats de curt recorregut i apel·lacions irreflexives al pit i collons o a tirar pel dret, ell -que tindria més motius que ningú pel ressentiment, el retret i l'agror- ens recepta serenor, racionalitat, tranquil·litat i voluntat de diàleg.

No cal estar-hi d'acord amb tot, ni de bon tros, per reconèixer el valor la mirada racional i la predisposició incondicional al diàleg i la construcció de futur. Fa uns mesos vaig poder ser testimoni directe de la conversa entre en Romeva i el professor de ciència política de la Universitat Carlos III de Madrid, Ignacio Sánchez Cuenca a través d'un vidre d'un locutori de Lledoners. En Sánchez Cuenca, com explica ell mateix, no comparteix el projecte independentista i ha sigut molt crític amb algunes de les decisions preses pel sobiranisme, però sempre s'ha mostrat molt crític amb la resposta de l'estat. Des de la discrepància, i malgrat l'estranyesa de l'escenari, s'hi va produir un diàleg racional en què es dibuixava clarament una zona d'acord entre l'independentisme i l'esquerra espanyola.

De tornada, amb en Sánchez Cuenca reflexionàvem sobre el que sembla una mena de constant històrica: la tendència irresistible dels moviments transformadors a la divisió entre intransigents i pragmàtics. Els dos grups prenen noms i matisos diferents segons el context (intransigents i pactistes, moderats i radicals, fundis i realos, traïdors i hiperventilats) però l'esquema es repeteix una vegada i una altra en la història. Ell, que es mira això nostre des d'una distància saludable, pronosticava que aquest era també el destí indefugible de l'independentisme català.

Jo penso que en aquest cas, malgrat el que pot semblar en alguns moments, i malgrat que alguns s'entestin a mirar de donar la raó a les prediccions més fatalistes, és difícil que sigui així. Entre altres coses perquè la intransigència de l'estat, que no dóna cap símptoma de marge de negociació, ho fa impossible. Però també -i potser sobretot- perquè l'actitud dels presos i preses fa saltar pels aires aquesta dicotomia.

Normalment tendim a associar les conviccions fermes amb l'actitud intransigent, i la disposició al diàleg i a revisar les teves posicions amb una suposada feblesa d'esperit de qui s'arronsa davant les dificultats. En canvi, llegint el llibre d'en Romeva s'hi veuen, d'una banda, unes conviccions granítiques que el pas per la presó no ha fet més que reforçar, i d'una altra una voluntat constant d'anàlisi racional, obertura al diàleg i respecte profund a qui no comparteix les mateixes conviccions. El paradigma d'aquesta actitud, potser, és la manera com en Romeva relata al llibre la seva conversa de pati amb un advocat conservador madrileny.

Fa l'efecte, doncs, que només ens en sortirem si col·lectivament, el moviment sobiranista és capaç de construir aquesta síntesi entre els fundis i els realos, entre les conviccions fermes i la predisposició al diàleg i la visió estratègica i realista.