Érem dilluns 29 de juny del 2015, gairebé a dos quarts de cinc, quan vaig entrar al BraCafé que hi ha al carrer Casp, al costat de la redacció d’El País. M’havia citat el director del Quadern, Carles Geli. Em va estranyar que em cités personalment perquè últimament ho aclaríem tot per correu. A més, ja havíem pactat l’última ressenya, que era sobre La lectura com a pregària de Joan-Carles Mèlich (i que m’havia demanat que reduís de 4.300 espais a 3.400). Com que això estava resolt, vaig anar-hi pensant que potser volien encomanar-me alguna altra feina.
 
Vam començar a parlar del que s’havia publicat en català últimament i en algun moment vam arribar a la meva ressenya. Em va dir que l’havia citat el director del diari Lluís Bassets al seu despatx. “Qui és Anna Punsoda i què fa per a nosaltres?”, li va preguntar. Geli va respondre que era una noia que havia estudiat Filosofia i Periodisme i que li anava bé per fer-li ressenyes d’assaig. “Has vist això?” i li va fer arribar la meva crítica de Dones que dormen de Valentí Puig. Carles Geli no sabia res d’aquell text. El va anar a llegir a la seva taula, es van tornar a trobar i el director li va dir que no em volia tornar a veure a les seves pàgines. És ridícul pensar que el director d’El País passa el seu dia rastrejant digitals. Encara és més ridícul pensar que Valentí Puig va trucar a Lluís Bassets plorant. Però per ridícul que sembli tot això, algú (qui fos) va fer arribar aquell article meu a Lluís Bassets i a ell li va semblar inadmissible.
 
Per treure-hi ferro, Geli va dir que últimament Bassets estava nerviós i que confiés en la seva mà esquerra per resoldre-ho a la tardor. Em va comentar un altre cas semblant dels anys que treballava a El Periódico (del qual només recordo que guardava relació amb la monarquia). Després ens vam posar a parlar de política i va sortir aquell afer de la cafeteria entre Màrius Serra i Ferran Toutain. De tot plegat vaig entendre'n que aquella colla d’intel·lectuals, abans del PSOE i del PP, ara propers a C’s, estaven histèrics i de croada política.
 
Al marxar, Carles Geli em va dir que la ressenya del llibre de Joan-Carles Mèlich no me la publicaria però que me la pagaria de totes maneres. Cobrar per una cosa que no em publicarien em va semblar estrany. I em va dir, literalment: “Tu sabràs què fas amb aquesta informació que et dono”. Vaig quedar descol·locada i ens vam acomiadar. Vaig viure aquesta frase –“Tu sabràs què fas amb aquesta informació que et dono”– com una amenaça. Com una cosa siciliana. Em vaig indignar. Què faria? No ho sé. El que no faria, ho tenia clar, seria entrar en aquell femer. Jo no vull acabar morta en vida, posant la meva llibertat a mans de passants de l’Ibex, empassant que el poder a Catalunya funcioni així.
 
Després vaig parlar-ne amb els meus amics. Des del meu punt de vista, el que era interessant d’aquesta història no era el meu cas personal. Era veure com una generació d’alts intel·lectuals, lligats al règim del 78, que s’havien fet els pulcres amb la corrupció de Convergència, tramaven penosament per blindar-se de crítiques i conservar el poder. Donava per escriure’n un retrat generacional d’homes sense amors ni esperit, de bilis i patetisme. Quan temps després Bernat Dedéu em va preguntar si un dia podria parlar de l’afer li vaig dir que sí. Ell és partidari d’explicar casos concrets tal com raja. I jo, veient com he vist homes cretins –llépols amb el poder i cruels amb els subalterns- fent-li reverències, he arribat a pensar que és l’única forma de moure alguna cosa en aquest país. Pel que he comprovat, som en un règim podrit on la llibertat es guanya fent força.
 
Tot això va passar fa dos anys i mig. Però ho puc explicar davant el jutge que calgui i quan calgui, amb detalls i documents inclosos. No m’excita el mambo, i menys ara per circumstàncies personals, però no em quedaré callada veient com directors de diari sicilians passen per decents, mentre altres que expliquen la veritat han de pagar.