Feia un cert temps que l’opinió pública catalana no tenia notícia de l’alcalde de Marinaleda. Això no vol dir que Juan Manuel Sánchez Gordillo no hagi mantingut la línia de reivindicació activa que sempre l’ha caracteritzat. Aquests dies, per exemple, havia liderat un grup de membres del Sindicat de Treballadors d’Andalusia que havien ocupat la finca militar de Las Turquillas, a Sevilla. Però Sánchez Gordillo ha tornat a la primera línia de l’actualitat amb tots els honors després d’haver canviat d’estratègia i haver irromput en un supermercat per requisar productes de primera necessitat amb la intenció de distribuir-los entre “els més necessitats”. Aquesta acció no ha aconseguit la mateixa complicitat pública que havien obtingut fins ara els colps d’efecte radical del també diputat d’Esquerra Unida. Perquè una cosa és ocupar una propietat erma d’un gran terratinent –sigui el Ministeri de Defensa o sigui un grande de España- i una altra barallar-se amb els venedors d’una superfície comercial, per molt gran que sigui.

Les accions temeràries i propagandístiques –sovint també populistes- de Sánchez Gordillo agraden a una part important de l’opinió pública d’aquest país. Des de Catalunya massa sovint es veu Andalusia com una terra oprimida en què es mantenen els privilegis feudals. Un país que no ha viscut la revolució industrial i on el señorito continua escanyant el jornaler, que no guanya ni per poder alimentar-se amb dignitat. Una excepció històrica on les provocacions de l’alcalde-roder de Marinaleda queden del tot justificades. Són els andalusos esdevinguts catalans precisament els que en tenen una visió més aproximada a la realitat. Andalusia és una societat heterogènia i complexa, de grans contrastos. On poden coincidir usos i abusos encara precapitalistes amb una indústria potent i uns empresaris agrícoles espavilats i punters a Europa. Una societat que demana, per tant, solucions menys primàries.

Aquests contrastos, però, no amaguen un atur del 30%, un índex de funcionaris desbocat i una pobresa real i estesa. Per això l’estil descarnar i descarat de Juan Manuel Sánchez Gordillo suscita complicitat i tendresa. L’alcalde de Marinaleda s’enfronta als poderosos, els planta cara, els provoca i aconsegueix sovint petits triomfs que beneficien els més humils. És un Robin Hood sortit dels pobres, de comportaments primaris i llenguatge poc cultivat però efectiu. És algú que proposa solucions simples, però fàcils i contundents, per als problemes complexos que pateix Andalusia. Que reivindica superar les desigualtats, com els antics anarquistes del camp andalús, per la via de l’“acció directa”. Vist des de Catalunya, a més, és algú també que parla d’Andalusia com una “nació” sotmesa a Espanya i castigada per l’Estat.

Però amb una miqueta de reflexió un observador intuïtiu pot entendre també que les coses no són tan clares. Juan Manuel Sánchez Gordillo és diputat al Parlament andalús. Un aforat, doncs, que, juntament amb privilegis legals que impedeixen que ara sigui tractat per la llei com els seus acompanyats assaltamercats, té la possibilitat de canviar lleis i injustícies a través dels mecanismes democràtics. És igualment dirigent d’una coalició que, donant suport al PSOE, governa Andalusia. I és finalment alcalde del seu poble. Participa de manera preferent del sistema però alhora pretén desbordar-lo amb una estratègia que el deslegitima. Tanta contradicció es fa difícil d’entendre. Com també es fa difícil d’explicar que, gràcies a aquesta coacció permanent, el seu municipi hagi aconseguit unes ajudes de totes les administracions que el converteixen igualment en privilegiat –en “poderós”- entre els més desfavorits.

I encara queda una altra pregunta sempre en suspens. Què passaria demà si els “desposseïts” d’una altra ideologia minoritària –els de la unitat d’Espanya, per exemple- decidissin recórrer a l’“acció directa”? Amb quina legitimitat s’hi podria oposar el mateix alcalde “roig” de Marinaleda?