Lluís Mollon i Laia Roca són dos veïns de l'Hospitalet de Llobregat a qui la fiscalia demana 6 i 2 anys de presó, respectivament, per la seva participació en la manifestació del 25 de març de 2018 contra la detenció i empresonament de Carles Puigdemont a Alemanya. Van ser identificats lluny de l'indret de la manifestació per uns guàrdies urbans de paisà. No sabem com acabarà aquest cas, però en tot cas, res no evitarà el mal tràngol que ja estan passant la Laia, el Lluís i les persones del seu entorn.

No és un cas únic. Per sota de les figures més visibles, jutjades aquests dies al Suprem, o exiliades a diversos països d'Europa, hi ha desenes i desenes de famílies, sovint anònimes, que aquests mesos estan patint en la seva pell la repressió dels aparells policials i judicials de l'estat contra l'independentisme. Començant per la quarantena de persones processades per l'1 d'octubre arran de la infame instrucció del jutjat 13 de Barcelona. Afronten peticions que en alguns casos poden comportar molts anys de presó i han hagut de patir, ja, embargaments per satisfer una fiança absolutament abusiva. O seguint per casos com els de la Tamara Carrasco, que ha estat un any confinada a Viladecans, o l'Adri d'Esplugues que va haver de marxar del país. Entre molts d'altres: els que estan processats a l'Audiència Nacional, al TSJC o en tants altres jutjats.

És important recordar-ho, i caldria visibilitzar molt més aquests casos. No com a casos aïllats, sinó en el seu conjunt. Perquè se'n vegi la magnitud. Si no, correm el risc de la indiferència. Pot semblar, segons com, que la repressió de l'estat ha sigut 'quirúrgica' i s'ha centrat només en els dirigents polítics més destacats del moviment independentista. I no: el que passa al Suprem és només la punta de l'iceberg. Fa l'efecte que els altres casos s'han anat alentint esperant que la sentència del Suprem marqui el to. Però després vindran molts altres judicis. I, mentrestant, lluny dels focus, moltes famílies han de conviure amb l'angoixa i la incertesa.

Tot això té, és clar, una funció política ben precisa. Més enllà de la condemna exemplaritzant que s'espera del Suprem, també cal enviar senyals per sota a quadres intermedis, militants i fins i tot ciutadans anònims que només exercien els seus drets fonamentals. L'estat, incapaç de donar una resposta política inclusiva i democràtica al problema que ha generat a Catalunya, ha optat per recolzar-se en els seus aparells policials i judicials per fiar-ho tot a la resposta repressiva. I el PSOE (incloent-hi el PSC), mentrestant, ha decidit acompanyar políticament la repressió amb l'estratègia de l'aïllament polític. Negant-se fins i tot a seure a parlar amb els partits que guanyen sistemàticament les eleccions –generals, europees o municipals- a Catalunya.

L'independentisme no hauria, és clar, de convertir-se en un moviment bàsicament antirrepressiu. Ni tampoc hauria de plantejar la qüestió de la repressió des d'una perspectiva sentimental. Però és crucial que treballi també per visibilitzar tots aquests casos i donar suport col·lectiu a les persones que els pateixen i les seves famílies. Conjurar la invisibilitat i evitar la indiferència amb molt de suport mutu. No és res que no sàpiguen tots els moviments que al llarg de la història han patit situacions d'aquest tipus. Si no, la repressió haurà guanyat.