La mort de l’escriptor Robert Saladrigas, als 78 anys, ha agafat de sorpresa tots els qui no estàvem al corrent del seu estat de salut, els darrers temps. Els mitjans de comunicació han coincidit a subratllar el seu caràcter d’escriptor i periodista, amb una trentena de títols en català i set en espanyol. Entre aquests, en destaquen obres com Entre juliol i setembre,  52 hores a través de la pell, Aquell gust agre de l'estel, Sóc Emma, La mar no està mai sola, El sol de la tarda, La llibreta groga o bé L'estiu de la pluja. Amb una biografia dilatada en l’àmbit literari, Saladrigas va guanyar els premis més destacats de prosa en català, com és el cas del  Joaquim Ruyra, el Víctor Català, el Premi de la Crítica, el Sant Jordi, el Joan Crexells, el Carlemany i també el Josep Pla. Com a periodista va tenir els seus espais culturals tant a la premsa escrita, com a la ràdio i a la televisió. Tot això ha estat ja recordat pels diversos mitjans que s’han fet ressò del seu decés i n’han fet ara memòria.

Hi ha, però, una altra dimensió de Robert Saladrigas que ha passat totalment desapercebuda, com és la seva producció capdavantera a l’hora de posar en coneixement dels lectors l’existència de determinades minories, inexistents per al gran públic. Em refereixo a una obra com Las confesiones no católicas en España, gràcies a la qual hom va assabentar-se d’una realitat subterrània, tota una realitat de diversitat religiosa que fins llavors era desconeguda, semblava inexistent i anava sobrevivint des de la marginació, la discriminació i el silenci. Aquesta obra, apareguda el 1972, va començar a prendre cos, de fet, sis anys abans, quan l’autor va entrar en contacte amb els jueus responsables de la Comunitat Israelita de Barcelona i va anar endinsant-se en una dimensió desconeguda fins llavors, tant per a ell, com per a la majoria de la societat. L’impacte d’aquella trobada inicial amb un món que existia, però que vivia al marge del coneixement de la majoria, va obrir-li l’horitzó fins al punt d’interessar-se també per tots els matisos de la diversitat religiosa a l’estat espanyol, molt particularment a Catalunya.

Alguns dels capítols del llibre havien aparegut abans com a reportatge a Destino és significatiu de l'estat de les coses a principis del 1972, que no s’hi parli de la comunitat musulmana, circumstància del tot impensable ara. Així i tot, Saladrigas va dedicar tota la primera part del llibre a fer conèixer el món protestant, amb entrevistes amb responsables baptistes, evangèlics independents, metodistes i presbiterians, reformats episcopals, assemblees de germans i esglésies de caràcter pentecostals que llavors s’anaven obrint camí i que avui són les que més creixen. La segona part de l’obra, Otras confesiones, inclou els adventistes del setè dia, l’església ortodoxa, la comunitat jueva presentada com a “hebrea”, els cuàquers, la fe baha’i i els testimonis de Jehovà. Així com el llibre es basava, fonamentalment, en la pluralitat d’opcions de la tradició europea judeocristiana i, per tant, no hi pareixia l’islam, tampoc no s’hi parla del budisme, l'hinduisme, el taoisme, els mormons o els sikhs, opcions religioses que avui, en ple 2018, tenen centenars de milers de creients al nostre país i fan possible un panorama de tretze grans confessions religioses.

Passats 46 anys des de l’aparició del llibre, és de justícia recordar que, en aquell moment, l’obra va tenir un impacte important, ja que feia aflorar a la superfície la fe religiosa de nombrosos ciutadans que, finalment, apareixien amb els seus senyals d’identitat, amb noms i cognoms, posant rostre a unes opcions religioses que, en altres indrets del món, eren absolutament majoritàries. Saladrigas va utilitzar una bibliografia més aviat reduïda, una quarantena de títols, per aproximar-se a un món que s’explicava per primer cop, entre altres coses perquè, llavors, l’interès per la diversitat religiosa era gairebé inexistent a l’estat espanyol de l’època i, a tot estirar, no passava de ser una afició exòtica. Saladrigas, doncs, va aconseguir, amb aquell llibre pioner, de posar llum i colors a la grisor fosca de l’Espanya del nacionalcatolicisme. Els creients de confessions fins llavors a les catacumbes sempre li ho reconeixeran i li ho agrairan. I els interessats a conèixer, sense filtres, la seva opció de vida, també ho farem. Gràcies, doncs, Robert Saladrigas.