Fa molt de temps que de tant utilitzar algunes paraules les hem gastat, com cantava la Jurado "de tanto usarlo se nos rompió el amor". S'han buidat de contingut conceptes per l'ús retòric i simbòlic que se n'ha fet. Ara és moment de resignificar-les, però també de ser conscients de l'ús i abús que hem fet d'algunes idees per no repetir el mateix.

I des de fa temps, correm el risc de fer-ho amb la reivindicació de l'amnistia, ja que, a més, partim d'idees diferents d'entendre-la. Aquesta setmana es feia públic el manifest "Amnistia ara!" que és un bon punt de partida per obrir el debat i establir el marc polític amb el qual volem treballar aquesta proposta.

L'amnistia, etimològicament parlant "oblit", cal ubicar-la en el conflicte polític i per tant, en la cosa col·lectiva, ja que afecta grups de causes o de fets. Per això, ha de tenir en compte els milers de persones represaliades. Les jutjades i condemnades, però també totes les persones detingudes o identificades abans i després de l'1O, les que formaven part del govern, les processades en el context de les vagues generals el 3O, el 8N, el 21F o el 18O, i també en totes les jornades de lluita que han tingut lloc durant aquest temps, ja sigui a mans de la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i també, els Mossos d'Esquadra.

L'ús polític de l'amnistia ha de servir per vincular-la al dret a l'autodeterminació i ha de ser un reconeixement explícit dels errors polítics i les accions judicials i policials de l'Estat espanyol. És a dir, és una proposta en contra de la repressió però també és una proposta per evidenciar l'origen del conflicte polític en el marc d'una campanya d'internacionalització del conflicte.

Com a prevenció, l'amnistia no pot ser el resultat d'una gestió política de pactes que afavoreixi una estratègia dilatant del conflicte i per això, no pot quedar deslligada del marc polític del reconeixement dels drets polítics que són negats.

Coincidint amb la notícia que el nou govern de l'Estat s'obria a modificar el Codi Penal llegia un fil de Twitter que apuntava algunes de les reflexions necessàries: és un error centrar el debat en aquesta proposta perquè obvia tant la realitat política existent a Catalunya i a l'Estat i també el marc jurídic amb el qual s'ha mogut i es mou la repressió els darrers anys.

Quan escrivia aquest article, he escoltat a Catalunya Ràdio l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, reivindicar la modificació dels delictes de sedició i rebel·lió com a principal solució a la situació dels presos polítics. Sent conscient de la brutalitat de la sentència del Tribunal Suprem, les declaracions no deixen de fer palès dos dels principals problemes d'aquesta proposta: no soluciona el problema de les persones exiliades, que haurien de tornar a complir penes més baixes i oblida per complet la situació processal de més de 1.000 persones perseguides des de l'1O, la majoria d'elles no investigades per cap d'aquests tipus penals.

Hem d'interpretar de la seva proposta que donen per bona la sentència? En cap cas, la discuteixen. De fet, la seva proposta redueix la pena per sedició, però la persona afectada continua sent culpable, queda lluny d'anul·lar les responsabilitats i els antecedents penals. Centren el problema de la rebel·lió en les penes que es contemplen actualment, però durant el judici va quedar palès que el problema per part de la fiscalia i el jutge instructor no era la pena, sinó una qüestió d'interpretació i aplicació.Amb la rebaixa del delicte de sedició es continua criminalitzant l'exercici dels drets fonamentals i no s'atreveix a despenalitzar la sedició com ha passat a molts països de la Unió Europea.

Només una amnistia serà capaç de donar una resposta integral al conjunt de preses, investigades i exiliades, pas imprescindible per una resolució efectiva del conflicte entre el poble català i el Règim del 78. La qüestió central del conflicte polític (i democràtic) és la negació del dret a l'autodeterminació i la persecució de tothom que faci passos per poder exercir-lo. Per això qualsevol proposta que esquivi aquest element central serà enganyosa i cal entendre-la com una via per estabilitzar però no com a pas per a la resolució efectiva del conflicte.

No oblidem ni un sol segon que si l'Estat espanyol permetés les urnes per exercir l'autodeterminació res del que passa estaria passant. Amnistia i autodeterminació és de mínims.