A Catalunya, per cada quilòmetre de via que gestiona (bé) la Generalitat a través de FGC, l’Estat en gestiona (malament) gairebé sis a través d’ADIF. L’autogovern va arribar fa dècades a l’ensenyament, la sanitat i la seguretat pública, però s’ha quedat estancat al segle XX en l’àmbit ferroviari. O potser hauríem de dir al segle XIX, tenint en compte la qualitat del servei. Ara que el govern català diu que vol el traspàs complet de Rodalies (els trens, però també les vies), convé recordar unes quantes coses.

ADIF és una d’aquelles empreses que conformen el cor de la bèstia estatal espanyola. Depenent del Ministeri de Transport i òbviament ubicada a Madrid, pensa i dibuixa Espanya de forma radial. Els alts funcionaris que la gestionen estan entrenats així, són els successors d’una llarga tradició centralista en el dibuix de les infraestructures que arrenca en els primers Caminos Reales del segle XV. Si el lector visita el web de l’empresa, a l’apartat corporatiu no hi trobarà un sol cognom català en els òrgans de govern ni de gestió. Qui dibuixa la xarxa ferroviària espanyola és la nació castellana dominant, propietària exclusiva de l’Estat.

[noticiadiari]2/254990[/noticiadiari]

Que ADIF ha discriminat històricament Catalunya està fora de discussió. No és només un tema quantitatiu, de quilòmetres de via, sinó també i sobretot qualitatiu: l’estat i el manteniment de la xarxa existent. Cap país d’Europa tracta la seva segona àrea metropolitana com l’Estat tracta la de Barcelona. El resultat de dècades de desatenció i desinterès és ben visible cada dia, especialment per als usuaris de Rodalies. És un escàndol, però ens hi hem acostumat perquè és un escàndol diari, i allò que es repeteix cada dia acaba formant part del paisatge i perd capacitat de provocar indignació. 

Dèiem que ara el Govern reclama el traspàs complet de Rodalies, no només els trens, sinó també la infraestructura: les vies, les estacions, les catenàries. És a dir, l’amputació nord-est d’ADIF. No cal ser molt espavilat per imaginar la resistència que això provocarà, perquè estem parlant –repetim-ho– d’un component essencial del cor de la bèstia, de l’estat profund espanyol. La qüestió, però, és clau per al futur de Catalunya. A tota Europa, el ferrocarril és la nova clau de volta de les polítiques de mobilitat, de cohesió i d’un desenvolupament econòmic i social sostenible. Controlar el ferrocarril és recuperar la possibilitat de dibuixar el país (com ho van fer –dibuixant carreteres– els prohoms de la Mancomunitat el primer terç del segle XX), i és guanyar capacitat de controlar el futur. És, per tant, poder. Val la pena posar tota la carn a la graella per aquest traspàs.