Quan els líders del procés s'asseuen de forma tranquil·la en una taula i repassen la tardor del 2017, hi ha dues carpetes que sempre acaben aflorant: la lluita persistent entre Junts i ERC -entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, si s'hi posen noms i cognoms-, i els efectes de la repressió. "Quin moviment no pateix les conseqüències d'un Estat que pretén decapitar els seus lideratges?", s'han preguntat reiteradament dirigents de primera i de segona fila que van tenir un paper clau en el referèndum i en la declaració d'independència. Amb la llei d'amnistia, ja constitucional, l'aspiració era enterrar la judicialització. Els efectes de la repressió, en tot cas, no han quedat esborrats. 

Una mirada al retrovisor fins a mitjans d'octubre del 2017 permet disposar de perspectiva. Bona part dels testimonis escrits de la cúpula del procés -només Jordi Sànchez, que en aquell moment era el president de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i després es va convertir en el primer secretari general de Junts, va optar per no escriure cap llibre sobre les vivències d'aquella etapa- coincideixen a afirmar que els primers empresonaments van corcar el moviment. Els afectats van ser -precisament- Sànchez i Jordi Cuixart, que estava al capdavant d'Òmnium. L'efecte va ser doble: anímic, perquè es veia que l'Estat aniria a fons; i polític, perquè eren part activa de totes les reunions decisives. 

Sense el president de l'ANC i sense Cuixart, l'independentisme va perdre dos personatges que, en els moments delicats, podien aportar solucions imaginatives o, simplement, fer d'argamassa entre Puigdemont i Junqueras. Quan s'estava negociant convocar eleccions per evitar l'aplicació de l'article 155, els dos dirigents de l'independentisme civil eren a Soto del Real. Part de les converses -amb participació de Santi Vila i de Carles Mundó, per part del Govern, però amb una cobertura aèria que transcendia la política- es basaven a aconseguir que Sànchez i Cuixart fossin alliberats. En paraules d'un dels implicats: "Tornar el conflicte al terreny de joc de la política". Això pretén, també, l'amnistia. 

Efectes que perduren

Però han passat vuit anys de tot plegat, i hi ha efectes que encara perduren. La intervenció judicial va fer que Puigdemont, tot i tenir els suports per ser investit, no pogués sotmetre's a la investidura el 2018, amb el consegüent xoc amb Roger Torrent, exdirigent d'ERC i en aquell moment president del Parlament. Sànchez, a qui es va elegir com a candidat després que el líder a l'exili desistís de ser investit a distància i de tornar a Catalunya amb el risc de ser detingut -tot i la promesa de campanya-, ni tan sols va ser autoritzar a sortir de la presó per anar al Parlament. Jordi Turull, el tercer intent, va ser empresonat l'endemà que la CUP en tombés la investidura en una sessió crepuscular. 

La judicialització va acabar amb diputats suspesos -l'article 384 bis del codi penal va monopolitzar l'activitat parlamentària durant uns quants mesos-, i encara existeix l'anomalia de representants -Puigdemont i Lluís Puig- que no poden ocupar l'escó en llibertat i amb garanties que no seran detinguts. L'independentisme ha hagut de bastir candidatures des de l'exili i des de la presó, que és precisament on Oriol Junqueras va demanar a Marta Rovira -en aquell moment eren un tàndem ben avingut- que marxés a l'exili per evitar la detenció. S'hi va estar set anys, a Suïssa, des d'on va continuar exercint com a secretària general d'ERC. La distància no va ajudar a portar el partit sense sobresalts. 

Quan va arribar la pandèmia, de fet, a Junts feien broma amb les videoconferències, perquè ells les feien servir des del 2017. Només des de fa uns mesos s'ha instal·lat una dinàmica presencial que fa que Turull, secretari general de Junts, i Toni Castellà, vicepresident del partit des de l'octubre de l'any passat, viatgin setmanalment -preferiblement els dimarts- a Waterloo per citar-se amb Puigdemont. Durant l'etapa prèvia als indults, els dirigents d'ERC peregrinaven al despatx habilitat al Bages en el qual Junqueras passava la jornada quan disposava de permisos penitenciaris. L'excepcionalitat es va convertir en la norma, amb l'amenaça permanent que hi haguessin més empresonats.

Ha estat així cada vegada que els encausats pel jutjat d'instrucció número 13 anaven a declarar -fins fa poques setmanes no han estat amnistiats, tot i que amb dues excepcions-, o quan el Tribunal de Comptes ha anat furgant en la part comptable del procés. La caixa de solidaritat va servir per anar abonant fiances milionàries, però els temors patrimonials de líders del sobiranisme -com Artur Mas, que va tenir embargat el pis- no s'han acabat de dissipar mai. Abans que comencés la judicialització, l'Estat ja va apuntar al patrimoni dels membres del Govern com una via per dissuadir-los de portar el referèndum fins al final. Abans de la votació, uns quants consellers van plegar per aquesta por. 

Candidats amb asterisc

Al mateix temps, però, la repressió ha servit per ajornar debats interns sobre les cares del 2017. La fotografia de fa vuit anys, per exemple, si s'atenen les cúpules d'ERC i de Junts, és la mateixa: Junqueras i Puigdemont manen, i ho fan sense contrapesos de portes endins. La diferència és que el líder republicà, que va ser candidat des de la presó -també al Congrés, on va acudir acompanyat d'agents armats al costat de Turull, Rull i Sànchez la primavera del 2019-, està inhabilitat. Un dels seus arguments per tornar a liderar el partit, en ple pols amb el sector que apadrinaven Rovira i l'expresident Pere Aragonès, és que mai havia pogut ser candidat en igualtat de condicions. 

La repressió, per tant, ha influït a l'hora d'elaborar llistes electorals -s'han omplert d'encausats, des del 2017-, de manera que també ha actuat com a motor cohesionador de l'independentisme en un moment de replegament. Sovint, la judicialització ha estat l'única cola fructífera a l'hora d'unir, encara que fos per una estona, els partits i les entitats. L'ANC i Òmnium també han perdut finestres d'influència: presidida per Lluís Llach, l'Assemblea concentra molta menys gent que en els inicis del procés, i les lluites intestines han ocupat més espai que les propostes; en el cas de l'entitat liderada per Xavier Antich, l'aposta continua sent pels grans consensos, amb especial atenció a la llengua. 

La combinació de la judicialització i de les pugnes internes va lesionar l'independentisme i, juntament amb altres causes -com ara la política de desinflamació propugnada per Pedro Sánchez des de la Moncloa-, són en l'origen del canvi de cicle viscut a Catalunya amb l'aterratge de Salvador Illa a la Generalitat. Perquè, fins ara, els beneficis polítics -en termes de poder, tant a Madrid com a Barcelona- se'ls han endut els socialistes. L'amnistia només va arribar quan Junts i ERC van ser decisius al Congrés dels Diputats, amb la promesa que era el primer pas per resoldre el conflicte polític. De moment, no s'ha abordat. I les conseqüències d'haver impulsat el procés no les esborrarà ningú.