Les eleccions del 12 d'abril de 1931 es van celebrar amb la llei electoral de 1907 i el seu famós article 29, que permetia proclamar guanyadors els integrants d'una llista única sense que calguéscelebrar eleccions. Els republicans, a Catalunya, van obtenir 3.562 regidors sense necessitat d'eleccions per ser la candidatura única en moltes poblacions. Era un fet que havien criticat amb anterioritat a saber-se guanyadors. Haurien guanyat igualment si s'haguessin sotmès a ratificació, però no ho van fer i la dreta va recordar-los-hi sempre. Era legal, res a dir, i les esquerres van guanyar també en els municipis on competien amb candidatures de dretes i monàrquiques, però no es van sotmetre a ratificació i van fer seu el famós article 29 que tant havien criticat.

Si ho traslladem a l'actualitat, la majoria independentista del Parlament se sustenta en la injuriada i criticada fórmula electoral D'Hondt, que ha permès que, malgrat que JxS i les CUP només van obtenir el 48% dels vots no es cansin de repetir que la seva majoria parlamentària és més que suficient per aplicar el full de ruta d'una desconnexió que no ha estat, encara, avalada per la majoria de la
població. Només els líders de la CUP van afirmar el vespre del 27-S que el plebiscit s'havia perdut.

En els propers dies aquesta majoria parlamentària modificarà un reglament de funcionament del Parlament de Catalunya que sempre s'ha elaborat i modificat amb ampli consens parlamentari. Tenen els vots suficients, ningú els ho discuteix, però el "vivim temps excepcionals" comença a ser sinònim del "tot si val" i en el camí de voler construir un Estat millor potser perdérem els principis que defineixen a una demòcrata, els definits en temps de grans revolucions: "Abomino de tot el que dius, però moriria per fer possible que ho puguis dir", Voltaire dixit.

Ningú dubte que el gran problema d'aquesta llarga i interessant etapa democràtica que es va obrir l'any 1977 ha estat la visió reduccionista, tancada, miserable dels instruments d'un Estat que essent democràtic ha volgut seguir actuant com autàrquic i que tots els instruments de participació que la pròpia Constitució obliga han estat pervertits; que les grans oportunitats han estat desaprofitades per manca de visió elevada que sempre vol dir generosa. És aquest el nostre principal element de crítica objectiva als poders polítics de l'Estat. Però la crítica creïble ha de poder aguantar la pràctica de l'exemplaritat.

La gran majoria d'hores del debat polític a Catalunya l'ocupa la imminència d'un referèndum que ha de preguntar a tots els habitants censats a Catalunya la seva opinió sobre la independència de Catalunya. Estic a favor que Catalunya decideixi lliurement la seva unió o separació d'Espanya. La defensa de la lliure unió (i per tant, també la lliure separació) de la nació catalana a l'estat espanyol m'ha allunyat de la meva formació política i em sento en l'obligació de demanar que no es faci de qualsevol manera. Que no ignorem en quin marc legal internacional ens movem i que les convocatòries electorals en indrets que es reclamin democràtics han d'implicar a tot el ventall d'opinions, han d'aconseguir cridar a tot el cos electoral, han d'implicar a l'oposició en la convocatòria i en els mecanismes de control del procés electoral i la seva materialització i segons la Comissió de Venècia a la que ens hauríem de sotmetre, la magistratura ha de formar part de l'òrgan imparcial de resolució dels conflictes que es puguin produir.Em preocupa que de tan únics que alguns volen considerar-se oblidin que hi ha convencions internacionals que no es poden desatendre si volem que ens reconeguin com a demòcrates. Perquè que l'estat espanyol no ho posaria fàcil ja ho sabíem, però els governs hi són per aplicar la ciència amb habilitat i audàcia no per respondre a cada gest de l'Estat amb càlculs immediats, electorals i partidistes.

El Govern no pot traslladar la càrrega de la viabilitat de la convocatòria a la població, ens ha de convocar a una consulta viable. Els calendaris estrets no són una bona formula per a propostes intel·ligents i a qualsevol preu no es pot posar en risc una de les mobilitzacions més interessants de la nostra història. No hauríem de recaure en l'article 29.