Amic lector, quant fa que algú no li diu a cau d’orella “llegeix aquest article, m’ha semblat molt bo encara que no hi estigui d’acord”? Estem perdent la pràctica no ja de llegir textos que defensin idees diferents de les nostres sinó fins i tot d’admetre que hi hagi una remota possibilitat de concedir un respecte intel·lectual elemental a qui opina d’una altra manera. Estan morint els argumentaris, esclafats per la consigna i l’alineament marcial amb una posició. Senyor, sí, senyor.

Ara els articles ja no cal llegir-los: n’hi ha prou amb veure quina capçalera els publica i qui els signa. Si és dels teus, suport automàtic: l’ha clavada, algú ho havia de dir. Si és dels altres: menteix, intoxica, està manipulat, venut, és un xitxarel·lo. Tan segur està tothom que els seus sempre l’encerten i els altres són intrínsecament malvats? Sí, els teus i els altres, m’expresso així perquè som on som i a la política catalana no hi ha gaires actituds possibles més enllà de ser favorables o contraris a l’1-O. Això és així. Però una cosa és constatar la polarització, inevitable, i una altra, aquesta relació amb el lector com a carn de canó, com un exèrcit de robots que ha de posar likes i fer retuits a cop de corneta. Sí, és possible que això ho escrigui molt influït per l’ambient de les xarxes socials, on es retroalimenten les posicions i l’articulista no s’arrisca a escriure res que no sospiti que la seva clientela aplaudirà, aprovació que alhora l’esperona a continuar en la mateixa línia, sense fer gaires invents, en la columna següent.

Una tendència que, en el debat polític actual a Catalunya, va naturalment en doble direcció. Hi ha una bombolla opinadora processista i hi ha una bombolla opinadora antiprocessista, cadascuna amb els seus autors de referència, i al voltant de totes dues hi tendeix a haver aquí i allà expressions de negació de la legitimitat de l’altra. Tot allò que faci aquell qui identifiquem com a rival és tèrbol, esbiaixat, pervers, producte del deliri o el fanatisme, o bé directament dictat per poders obscurs. No hi pot haver ni una sola idea que et pugui fer ballar el cap, ni el menor reconeixement a la dignitat de l’altre. Tampoc no pots, de cap de les maneres, admirar, per la seva construcció, enginy o intel·ligència, un escrit que defensi exactament el contrari del que penses. Ni dir que una columna de la teva corda ideològica és vulgar o plena de clixés.

Aquest no és pas un article en defensa de les equidistàncies, sinó a favor de posar a prova constantment les teves posicions a través del contrast amb les dels altres, de la mateixa manera que no és un article sobre política sinó sobre periodisme. Per això, me’n faig càrrec, és profundament extemporani. Són dies de missions èpiques, guerreres, més que de debats sobre l’essència de l’articulisme, tot i que, ja posats, no està de més recordar que conèixer el marc mental de l’altre i entendre les seves raons és necessari per a tota victòria. I per a l’independentisme, demostrar que la seva gent té capacitat per pensar i actuar d’una manera millor, més avançada, menys tribal, hauria de formar part del pack a oferir al conjunt del país. Al "dependentisme", val a dir, no li cal provar res: mantenir les coses com estan no requereix tant d’esforç com pretendre capgirar-les.

Sigui com sigui, quan tot plegat hagi passat, per a bé o per a mal, quan totes les batalles polítiques hagin estat lliurades, entre tots haurem de mirar de recompondre les peces de l’article periodístic no com a munició sinó com a artefacte intel·lectual, lliure i de mirada llarga. Hi haurà molta feina a fer.