35.605 és el nombre de vots que van separar ERC de Junts a les últimes eleccions catalanes. La formació de Carles Puigdemont hi concorria per primera vegada de manera autonòmica, un cop concretat el trencament amb el PDECat després de mesos de negociacions infructuoses que van deixar un pòsit enverinat i que, amb el pas del temps, encara no s'ha curat del tot. Els postconvergents, liderats per Àngels Chacón, van obtenir 77.059 vots, insuficients per entrar en solitari al Parlament. Això els va dur a repensar el futur, que ara passa per una entesa amb Convergents, Lliures i la Lliga per fundar un nou partit liderat, precisament, per Chacón, que deixarà el seu rol executiu al PDECat. L'anàlisi reposada dels dirigents amb més trajectòria dins de Junts sostenen que, sense un trencament tan traumàtic amb els postconvergents, potser s'haurien pogut acostar a ERC el 14-F. Fins i tot n'hi ha que afirmen, passats els mesos, que Laura Borràs seria presidenta de la Generalitat si les coses s'haguessin fet diferent.

Els viaranys de la política són capriciosos, i ara els dirigents de Junts disposen d'una segona oportunitat camí de les eleccions municipals del 2023. La qüestió ha ocupat part dels debats en les executives dels últims mesos, i ha tingut rèpliques en els múltiples grups de missatgeria instantània que comparteixen els quadres del partit. En essència, hi ha dues visions: una de més pragmàtica, que aposta per integrar tantes veus del PDECat -i altres tradicions- com sigui possible per augmentar la capil·laritat; i una de més irreductible, ressentida per l'actitud dels postconvergents des del 2017, encara en temps de Marta Pascal, i que descarten qualsevol aliança. A la direcció preval la mirada més generosa, i el reglament de les municipals és una passarel·la de plata cap als alcaldes del PDECat, que no haurien de passar ni per primàries.

El moviment de decantació és evident, perquè la formació liderada -encara- per Chacón es disposa a construir una aliança que pot generar anticossos. No tant per la presència de Convergents -Germà Gordó encarna bona part de les essències del passat- o de Lliures, sinó pel paper de la Lliga, a qui tots els actors consultats atribueixen un paper destacat a l'hora de buscar finançament per al nou projecte. El fet que dins la Lliga hi hagi perfils com el de Josep Ramon Bosch, fundador de Societat Civil Catalana, genera reticències fins i tot dins del PDECat, malgrat que s'asseguri per activa i per passiva que no ha tingut cap paper en les converses -no falten veus que ho desmenteixen- ni tindrà cap rol en el nou partit. La sensació és que els postconvergents es veuran encara més diluïts, i això és una pèssima notícia per als seus interessos de cara a les municipals, on tenen tots els números de no concórrer amb les seves sigles.

De fet, en cinc anys d'existència, el PDECat només ha concorregut a les urnes amb el seu nom en una única ocasió, precisament la vegada que va quedar fora del Parlament. És el resum d'un projecte que ja va néixer amb el llast de la divisió interna, incapaç de combinar l'herència convergent amb el trencament respecte del passat i sense possibilitat d'articular lideratges que superessin l'etapa d'Artur Mas. Carles Puigdemont mai s'hi va sentir còmode -una ullada a les seves memòries fa evident la distància amb Pascal- i els càrrecs locals, ara, miren més pel seu futur que no pas per la supervivència del projecte, que corre el risc de desdibuixar un llegat ordit durant dècades. Potser en algun moment s'hauria d'haver fet més cas a Xavier Trias, contrari al canvi de nom que va enterrar Convergència. Volkswagen, deia, no va variar la marca quan la van enxampar en l'escàndol dels motors dièsel. Van preferir la multa a refundar-se.

Davant d'aquesta situació, l'estratègia més astuta que pot seguir Junts és la de portes obertes, sense complexos, encara que això suposi assumir contradiccions. Que en un determinat comitè local hi va haver batussa entre el regidor més de Junts i el que encarnava les essències del PDECat? Si els sumen al mateix vaixell, els de Puigdemont aconseguiran tenir més opcions de competir a nivell global a les municipals. Tenint en compte que a les grans capitals -excepte el fortí de Girona, on Puigdemont sembla imbatible- la situació de partida no és òptima, absorbir el poder local dels postconvergents és un botí preuat. Encara que molesti a quadres del partit que, curiosament, són els que fa menys d'una dècada assumien com a natural fer campanya per Josep Antoni Duran i Lleida quan arribaven les eleccions al Congrés.