La inhabilitació de Pau Juvillà és una desproporció. Ho és perquè se l'aparta del circuit institucional per haver penjat llaços grocs, que són un símbol polític però no pas partidista, al seu despatx a la Paeria en el període electoral d'uns comicis als quals el seu partit, la CUP, no s'hi presentava. I ho és també perquè, de nou, la Junta Electoral Central, un òrgan administratiu, passa per damunt de la voluntat del Parlament i, sense esperar al Tribunal Suprem, el deixa sense l'escó que li van donar els ciutadans de la demarcació de Lleida ara fa un any. Aquests fets no es poden perdre de vista, però tampoc poden segrestar el debat i ser l'excusa per passar-ne per alt d'altres que hem vist aquesta setmana i que han de provocar una reflexió col·lectiva i una autoesmena. No fer-ho encara empobrirà més el debat polític i perjudicarà l'independentisme allunyant-lo del full de ruta compartit i transitable que no arriba. 

El procés independentista no va ser un engany. No crec que cap dels dirigents implicats en l'1-O –un referèndum pensat i organitzat des del Govern amb el suport de les entitats que va acabar convertit en exercici de desobediència col·lectiva que "la gent" va defensar– aixequessin la camisa als votants. I, com deia amb clarividència fa uns dies al nostre diari Francesc Ribera, Titot, ningú renuncia a convertir-se en una figura clau en l'alliberament nacional del seu país a canvi d'una pagueta ni s'entrega dòcilment o se'n va a l'exili per voluntat pròpia. Això també cal recordar-ho. Es van gestionar, això sí i sense distincions partidistes, malament les expectatives i es va menystenir la força i la determinació de l'Estat a l'hora d'usar tots els mecanismes al seu abast –legítims o no– per frenar el procés. Ni alguns poders econòmics o mitjans van jugar net ni altres van ser prou exigents a l'hora de preguntar i fiscalitzar. Pocs poden estar satisfets. 

La mala gestió del 2017 i les dificultats –o la negativa– per digerir-ho sumats a l'impacte de la repressió i a la competició electoral han portat l'independentisme on és. La retirada de l'escó de Juvillà ha fet, de nou, evidents els límits de la desobediència, que tradicionalment ha reeixit per la via civil i no pas per la institucional. Precisament perquè les institucions i els funcionaris que en formen part es basen en el fonament del respecte a la llei. No estan dissenyades per actuar amb arbitrarietat, decidint què acaten i que no o quina llei els va bé aplicar i quina no en cada moment i en funció de les estratègies o les tàctiques polítiques de qui les governa. S'hi juguen la legitimitat que els han de reconèixer tots els ciutadans. Si les institucions han de desobeir i plantar-se ho han de fer de forma massiva i amb un mandat i un objectiu clar. És el que va passar quan es va fer l'1-O i centenars d'alcaldes i alts càrrecs se la van jugar per poder votar. Això no els ha evitat pagar-ne les conseqüències, però el que van fer podria haver estat útil si no s'hagués deixat a mitges.

Aquesta desobediència eficaç no s'ha donat en el cas de Juvillà. Ni en el de l'exalcaldessa de Berga, també de la CUP i que va deixar el seu càrrec en ser inhabilitada. I tampoc amb Quim Torra. Passa, però, que hi ha una part de l'independentisme, i Laura Borràs n'ha estat un exponent, que ha usat en els darrers anys una retòrica inflamada com a arma llancívola contra els rivals electorals, que són també companys de viatge al Govern o a l'hora de buscar aliances. No cal que ens recreem en tot el que ella i altres van dir i piular fins aquesta mateixa setmana sobre Roger Torrent per haver acatat la retirada de l'acta a Torra quan li ho va ordenar el Suprem. Unes desqualificacions que ara tenen un lamentable contrast amb la retirada de l'acta de Juvillà, fins i tot abans que es pronunciï l'alt tribunal.

Del que es presentava com un calculat pla de Borràs, a qui, de forma poc coherent i amb una velocitat pasmosa, sectors de Junts ja donen per amortitzada, i del suposat cos a cos per desobeir ja no en queda ni rastre als passadissos de la cambra. Els fets han estat tossuts i alguns insisteixen en l'error, ara presentant els funcionaris com els grans culpables de tot plegat. Tant li fa que s'expliqués que es canviava el secretari general del Parlament per situar-hi algú afí i que estigués disposat a acompanyar a Borràs (o a qui fos) en el camí de la desobediència que, òbviament, hauria implicat els treballadors públics. La recerca de culpables encara passa per davant de l'autocrítica.

Jordi Muñoz, que ara és director del CEO, va escriure fa dos anys un assaig interessant i molt vigent. Principi de realitat el va titular, una tria que li va valdre crítiques dels que no volien sortir d'un cert confort polític ni preguntar-se si determinades posicions i actituds permeten avançar i construir. El llibre del politòleg era provocador i feia algunes afirmacions –com ara que la independència difícilment pot prosperar amb l'oposició frontal de tot l'unionisme– que podien ser discutibles i fins i tot doloroses, però que havien d'ajudar a una revisió en positiu de les posicions. L'anàlisi més realista de les limitacions que té el diàleg amb l'Estat, però també de la via unilateral i dels límits de la desobediència segurament haurien estalviat a l'independentisme quatre anys de discussions, desmobilització i espectacles poc edificants.

L'autocomplaença i la comoditat de l'autonomisme que abomina el risc no permetran avançar, però tampoc ho faran els discursos màgics i amb tons populistes que es desmunten al primer revolt i que només poden provocar uns costos personals que just fan pessigolles a un Estat que ha demostrat la seva resiliència. Les persistents dificultats per establir una relació profitosa i lleial amb el govern espanyol possible menys agressiu amb l'independentisme, i l'escàs recorregut de la retòrica de Borràs i companyia són un nou toc d'atenció.