“L’economia no és com la física” afirma Yago Alvarez al seu llibre Pescar el Salmón (Capitan Swing). I és que com ell mateix explica, com que l’economia és una de les principals bases de transformació i control social, sempre ha estat subjecta a les batalles culturals i a les narratives ideològiques i del poder. És important tenir clar això en els propers dies i properes setmanes davant dels debats públics al voltant dels nous pressupostos de la Generalitat.
Venim d’anys de grans proclames al voltant dels pressupostos: dels “pressupostos més socials de la història” als “pressupostos més expansius de la història” en 6 anys. Però allò de què no es parla és del fet que en 10 anys els salaris han pujat un 2,9% mentre que el lloguer ho ha fet un 68%, o del fet que pràcticament la meitat de població de Catalunya té problemes per arribar a finals de mes. De manera que la propaganda del govern de torn -curiosament els dos eslògans que he mencionat provenen de consellers d’Economia d’ERC- massa sovint amaga que els pressupostos es converteixen en una eina incapaç de redistribuir la riquesa i el treball. Per a quan un eslògan que afirmi que són “els pressupostos més redistributius de la història”?
Certament, uns pressupostos no solucionen per si sols els problemes estructurals d’una societat desigual que accepta que una única persona acumuli més de 2.800 milions d'euros a Catalunya mentre milers viuen en exclusió social. Tampoc no es tracta de dir que la gent treballadora del país no necessita uns pressupostos. El debat ha de ser sobre quins són els pressupostos més adequats per contribuir a generar els canvis estructurals necessaris per reduir les taxes d’exclusió social que s’han mantingut immutables al llarg dels anys però també, de manera imprescriptible, començar a revertir les desigualtats.
Per poder fer això cal començar per assumir i defensar que l’economia no és una qüestió tècnica i que està absolutament impregnada d’ideologia. I, per tant, que els pressupostos són política i no es tracta de posar “una mica més de recursos aquí i una mica menys allà” sinó que el debat pressupostari va de prioritzar polítiques, de decidir si es vol transformar o gestionar, de si es vol canviar allò establert o perpetuar-ho. I tot i que pot semblar filosofia barata, tot això té una traducció directa en la realitat material de la gent treballadora de Catalunya.
Mentre el preu del lloguer arriba a rècords històrics i insostenibles per la majoria de la població, els fons voltor fan negoci i maximitzen beneficis. El govern davant d’això podria recuperar la llei de regulació de lloguers o avançar en el desplegament de la llei d’habitatge de 2007 pel que fa a l’expropiació dels habitatges buits amb partides pressupostàries. Però el que s’ha limitat a fer els darrers anys ha estat apostar per transferir recursos públics als grans tenidors, ja que les ajudes al pagament del lloguer ni alteren el funcionament d’un mercat abusiu ni toquen els privilegis d’aquells qui fan negoci amb el dret a l’habitatge. Aquesta és la diferència entre voler transformar o no voler molestar als grans poders econòmics.
També hem vist els darrers anys que l’augment del pressupost del Departament de Salut no s'ha traduït en una aposta per la transformació del sistema sanitari i com a tal per la priorització de l’Atenció Primària. Aquesta és una de les evidències que uns pressupostos més expansius no significa que siguin transformadors. Hi ha evidències clares que amb una bona primària es milloraria la salut, de fet, tots els consellers ho han reconegut i, tot i això, la priorització econòmica en tots els pressupostos continua sent la despesa en la malaltia ja instaurada, la medicalització i de manera marginal l’aposta per la promoció de la salut comunitària. Potser això té a veure amb el fet que la majoria d’atenció hospitalària és concertada i, en canvi, la majoria d’atenció primària és pública.
Són només dos exemples per explicar que els pressupostos no són només partides. Són el dibuix de quin país vol el govern de torn perquè condicionen les polítiques que aquest govern farà, en definitiva marquen el camí i el full de ruta: un país de serveis públics o de la concertació publicoprivada?, un país a l’altura del moment d’emergència climàtica o un país del ciment i el totxo?, un país del dret a l’habitatge o un país dels fons voltor?, un país per la seva gent o un país per les elits econòmiques de Foment del Treball? Un país amb sobirania o un país al servei de l’Ibex 35?
Si l’economia no és com la física, els pressupostos no són un full de càlcul ni una fórmula exacte. Els pressupostos han de ser i són política pública, són definició de poders i els seus equilibris, són persones darrere les dades i també projecció de futur. Que no encotillin el debat de pressupostos en allò possible i probable, sinó que s’obri via al país que la majoria de la seva gent necessita.
Venim d’anys de grans proclames al voltant dels pressupostos: dels “pressupostos més socials de la història” als “pressupostos més expansius de la història” en 6 anys. Però allò de què no es parla és del fet que en 10 anys els salaris han pujat un 2,9% mentre que el lloguer ho ha fet un 68%, o del fet que pràcticament la meitat de població de Catalunya té problemes per arribar a finals de mes. De manera que la propaganda del govern de torn -curiosament els dos eslògans que he mencionat provenen de consellers d’Economia d’ERC- massa sovint amaga que els pressupostos es converteixen en una eina incapaç de redistribuir la riquesa i el treball. Per a quan un eslògan que afirmi que són “els pressupostos més redistributius de la història”?
Certament, uns pressupostos no solucionen per si sols els problemes estructurals d’una societat desigual que accepta que una única persona acumuli més de 2.800 milions d'euros a Catalunya mentre milers viuen en exclusió social. Tampoc no es tracta de dir que la gent treballadora del país no necessita uns pressupostos. El debat ha de ser sobre quins són els pressupostos més adequats per contribuir a generar els canvis estructurals necessaris per reduir les taxes d’exclusió social que s’han mantingut immutables al llarg dels anys però també, de manera imprescriptible, començar a revertir les desigualtats.
Per poder fer això cal començar per assumir i defensar que l’economia no és una qüestió tècnica i que està absolutament impregnada d’ideologia. I, per tant, que els pressupostos són política i no es tracta de posar “una mica més de recursos aquí i una mica menys allà” sinó que el debat pressupostari va de prioritzar polítiques, de decidir si es vol transformar o gestionar, de si es vol canviar allò establert o perpetuar-ho. I tot i que pot semblar filosofia barata, tot això té una traducció directa en la realitat material de la gent treballadora de Catalunya.
Mentre el preu del lloguer arriba a rècords històrics i insostenibles per la majoria de la població, els fons voltor fan negoci i maximitzen beneficis. El govern davant d’això podria recuperar la llei de regulació de lloguers o avançar en el desplegament de la llei d’habitatge de 2007 pel que fa a l’expropiació dels habitatges buits amb partides pressupostàries. Però el que s’ha limitat a fer els darrers anys ha estat apostar per transferir recursos públics als grans tenidors, ja que les ajudes al pagament del lloguer ni alteren el funcionament d’un mercat abusiu ni toquen els privilegis d’aquells qui fan negoci amb el dret a l’habitatge. Aquesta és la diferència entre voler transformar o no voler molestar als grans poders econòmics.
També hem vist els darrers anys que l’augment del pressupost del Departament de Salut no s'ha traduït en una aposta per la transformació del sistema sanitari i com a tal per la priorització de l’Atenció Primària. Aquesta és una de les evidències que uns pressupostos més expansius no significa que siguin transformadors. Hi ha evidències clares que amb una bona primària es milloraria la salut, de fet, tots els consellers ho han reconegut i, tot i això, la priorització econòmica en tots els pressupostos continua sent la despesa en la malaltia ja instaurada, la medicalització i de manera marginal l’aposta per la promoció de la salut comunitària. Potser això té a veure amb el fet que la majoria d’atenció hospitalària és concertada i, en canvi, la majoria d’atenció primària és pública.
Són només dos exemples per explicar que els pressupostos no són només partides. Són el dibuix de quin país vol el govern de torn perquè condicionen les polítiques que aquest govern farà, en definitiva marquen el camí i el full de ruta: un país de serveis públics o de la concertació publicoprivada?, un país a l’altura del moment d’emergència climàtica o un país del ciment i el totxo?, un país del dret a l’habitatge o un país dels fons voltor?, un país per la seva gent o un país per les elits econòmiques de Foment del Treball? Un país amb sobirania o un país al servei de l’Ibex 35?
Si l’economia no és com la física, els pressupostos no són un full de càlcul ni una fórmula exacte. Els pressupostos han de ser i són política pública, són definició de poders i els seus equilibris, són persones darrere les dades i també projecció de futur. Que no encotillin el debat de pressupostos en allò possible i probable, sinó que s’obri via al país que la majoria de la seva gent necessita.