L'1-O és una data fonamental de la política catalana. S'ha fet sovint befa -a vegades amb raó per l'abús del periodisme i la política a l'hora de recórrer-hi- dels "dies històrics". Però és indiscutible que l’1-O, el dia del referèndum que es volia vinculant, ho és. Ho és pel que va significar políticament (també per a l'unionisme) i per com va marcar a milers i milers de catalans i el debat polític que vindrà. Als que havien tingut poca o cap implicació en política però també als militants en les mil-i-una causes. Els relats que aquests dies ens feu arribar els lectors de NacióDigital, carregats d’emotivitat, en són un bon testimoni i fan encara més urgent exigir responsabilitats per la brutalitat policial.

Però políticament l'1-O va servir també per constatar algunes coses. La primera va ser per fer, de nou, evident que la mobilització i la pressió popular mou els polítics. El Govern va assumir l'organització del referèndum –a la vista estan els empresonaments i els processaments–, va donar la cara i això li va donar un plus de legitimitat que era imprescindible. Però els partits només van fer les passes definitives després de veure’s molt pressionats per les entitats i pel carrer, per la gent que en darrera instància va defensar els punts de votació. La segona és que l’Estat, que fins aleshores havia amenaçat, estava disposat a usar la força per reprimir el moviment independentista. Rajoy, amb suport del PSOE i Cs, va pagar el preu de tacar la imatge internacional d'Espanya (abans i després ja havia deixat en suspens l'estat de dret amb la guerra bruta i convertint en anècdota la separació de poders) per intentar ofegar un problema que no volia afrontar políticament. La tercera és que les institucions europees no mourien un dit. En privat els podia semblar fatal, i fins i tot lamentar la violència en públic, però d’aquí a forçar una mediació hi havia un abisme. I malauradament hi és encara per un procés que necessita l’acord de les dues parts per posar-se en marxa.

Un any després, el referèndum no ha estat vinculant perquè el triomf del sí no ha desembocat en la instauració d'una República malgrat que, arrossegant els peus, el Parlament la va proclamar el 27-O. Però seria un error pensar que tot allò no va valdre per a res i que una colla de polítics maldestres o traïdors ho van tirar tot per la borda amb frivolitat. És evident que el procés, fruit de la inexperiència, el tacticisme i de veure sovint l’ampolla només mig plena i no mig buida, s'han comès errors. Però les errades, els projectes que no es tanquen amb èxit o es dilaten han de ser també experiències positives. L'1-O ha servit, com deia, per constatar algunes coses, per saber on som i quines són les fortaleses i les debilitats del moviment.

La via unilateral, que va tenir el seu zenit l'1-O, s'ha revelat com molt adversa. Però els seus detractors, si no volen recloure's en cinisme, han d’admetre que com a mínim comparteix en adversitats amb la via pactada, que per ara no té cap perspectiva de poder incloure el dret a decidir entre els elements del "diàleg". L’1-O s’ha de mantenir com a referència, i tal vegada serà un camí sobre el qual tornar si, de nou, es torna a constatar la negativa dels partits estatals a tenir en compte el que genera més consens a la societat catalana. Però seria, un any després, irresponsable no admetre, ja sigui per no sortir del confort polític o per deixar-se segrestar per l’emotivitat, que l'1-O va tenir mancances malgrat els 2,3 milions de votants.

Els 177.000 vots del no (que el 21-D, en un procés electoral acceptat per totes les parts, es van convertir en 1,9 milions de vots pel bloc del 155) van ser un fracàs dels organitzadors, que mesos abans admetien que l’èxit passava per portar a les urnes el no. Només així es podia garantir que el que passés després, a l’hora de fer efectiu el resultat, tingués el vist-i-plau d'una majoria social que anés molt més enllà dels partidaris del sí i dels del dret a decidir i que permetés no convertir en història l'"un sol poble". Mentre el gruix de l'independentisme només estigui disposat a assumir costos de transició homologables (petits, per tant) en el context de l'Europa occidental em temo que tot això caldrà tenir-ho molt en compte. També perquè els líders independentistes van rebutjar anar més enllà el 27-O i en les hores posteriors. Els que no van voler assumir el cost de cridar a defensar la República tenien aleshores 62 escons i el 21-D van enfilar-se als 66. Falta, doncs, picar encara molta més pedra de la que es va picar per fer l'1-O.