Mentre el Govern de la Generalitat licita la compra d'urnes per fer que els catalans puguin votar el proper setembre i França es juga la presidència de la República entre una suma de les dues ànimes del "més del mateix" i l'extrema dreta, el PSOE busca líder. Aquest dissabte Susana Díaz serà a Barcelona. Intentarà recuperar posicions davant Pedro Sánchez. La presidenta andalusa no genera unanimitats enlloc, la seva campanya no arrenca i necessita que Catalunya i el País Valencià no siguin lloses massa pesades per ocupar el pont de comandament del carrer Ferraz.

Pedro Sánchez, que va arribar a la secretaria general del PSOE el 2014 amb el suport de l'aparell i els barons, entre ells Díaz, i que va centrar el partit fins al punt de negar-se a pactes amb Podem i els nacionalistes entestant-se a fer-ho només amb Ciutadans, ha canviat des que el van descavalcar del lideratge del partit. Ara fa un discurs més d'esquerres i advoca per la plurinacionalitat de l'Estat (tot i que sense grans concrecions), no té suports importants a la cúpula i es dedica a recollir la indignació dels militants amb el suport a Rajoy. Es pot convertir en la sorpresa el proper dia 21 de maig.

El PSOE tria entre la vella recepta i la grisa gestió del poder que significa Díaz i el triple salt mortal de Sánchez. Si guanya la primera, el PP podrà trobar en els socialistes un aliat puntual i el partit pivotarà encara més cap al sud optant per un discurs més centralista. Si ho fa Sánchez, l'escenari serà encara més radical que el que es va trobar Josep Borrell després de guanyar les primàries de 1998. L'experiment només va durar uns mesos perquè les travetes de l'antic aparell i el grup Prisa van provocar que tirés la tovallola.

Els candidats del PSOE busquen el favor dels militants apel·lant al ressentiment contra els que van decidir fer president a Rajoy, per una banda, i a la por al terreny desconegut dels pactes amb Podem i a un líder pràcticament antisistema (Sánchez va denunciar les pressions de l'Ibex-35 després de ser deposat) de l'altra. Els personalismes ocupen la resta del debat i són l'aperitiu a pressions de tota mena als militants. El que no ha fet el PSOE (i és una altra ocasió perduda) és un debat de fons sobre quin ha de ser el discurs de la socialdemocràcia en el context d'una sortida de la crisi que no ha servit per corregir les desigualtats ni sobre quin model de partit cal al segle XXI. I, per descomptat, i més enllà dels matisos en el discurs i del no unànime al referèndum que ja ha encomanat les urnes, ningú planteja un debat sobre com cal gestionar la plurinacionalitat de l'Estat. Ni tan sols el PSC, només preocupat de no quedar en mal lloc a la foto de família a Ferraz, alça la veu.