Jordi Sànchez i Jordi Turull van anunciar dissabte l'inici d'una vaga de fam per denunciar les traves del Tribunal Constitucional per impedir que la causa arribi al Tribunal dels Drets Humans. L'anunci ha tornat a posar la presó preventiva dels dirigents independentistes als mitjans internacionals – ahir, se'n feien ressò les principals agències de notícies com Reuters, France Presse o Associated Press; capçaleres com The New York Times, Le Figaro, el New Zeland Herald; la televisió pública austríaca ORF o la cadena nordamericana ABC; mitjans alemanys com Deutsche Welle, Frankfurter Allgemeine o d'altres d'arreu, com Al Jazeera- i, malgrat els escarafalls i les burles d'alguns tòtems mediàtics de la caverna, obligava al mateix Pedro Sánchez a posicionar-se des de Buenos Aires.

Les vagues de fam tenen un alt cost personal per qui les endega. Però també tenen un simbolisme inqüestionable. Ahir, era inevitable tractar de casos anàlegs precedents. Un dels més icònics, el de Bobby Sands, milicià de l'IRA, que va morir després de complir 66 dies de desdejuni (1981), les diverses que va fer Mahatma Gandhi o, a casa nostra, les de Lluís Maria Xirinacs, especialment la de 1972 quan era empresonat a La Model per demanar l'alliberament dels presos polítics.

No és una bona notícia per a Espanya que els presos polítics assenyalin la imparcialitat de la justícia espanyola a escassos dos mesos de l'inici del judici. Casualment les decisions de la justícia han fet impossible escollir tant Sànchez com Turull com a presidents de la Generalitat. El mateix Turull, va ser empresonat abans del segon debat d'investidura. La pressió a la justícia espanyola, encadena amb el desprestigi per la darrera sèrie d'escàndols oficiats per la mateixa magistratura, com la revisió de la sentència per l'impost de les hipoteques o la filtració de les gestions per controlar els vocals del CGPJ i la repartició del Tribunal Suprem; el mateix que ha de jutjar l'1 d'octubre.

Tot això passa la mateixa setmana que l'Estat espanyol vol celebrar amb pompa els 40 anys de la Constitució espanyola, just en el moment que Andalusia (a aquestes hores encara sense resultats provisionals) celebra eleccions autonòmiques en què els candidats a la Junta s'han passat la precampanya i la campanya electoral tirant-se Catalunya pel cap.

Andalusia, la primera comunitat autònoma de l'Estat en nombre d'habitants i la segona més extensa geogràficament, hauria merescut una campanya íntegra dedicada als seus propis interessos i no ser l'avantsala electoral de les generals que no sabem encara quan seran. Una batalla entre la dreta exacerbada –PP i Ciutadans maldant pel repartiment de la influència – i el temor que no sigui la porta d'entrada a la institucionalització de l'extrema dreta de VOX.

L'aniversari de la Constitució i el mapa que derivi d'Andalusia tenen en comú una mateixa cosa: la necessitat que res no canviï gaire, que el feixisme no es desperti desacomplexadament, que no es noti que el qüestionament de la monarquia comença a ser més que anecdòtic, que la crisi de l'Estat és més profunda que la retòrica sobre Catalunya. Catalunya com a excusa, com a causa, com a origen dels mals. Obviant que és un Estat que s'ensorra a base de mentides, de favors, de pactes via whatsapp.

I amb aquesta aparença de normalitat vestida de solemnitat, brindaran els Reis i les forces de l'Estat per celebrar la Carta Magna. Encara que sigui dissimulant que sota les catifes hi ha merda pertot. Encara que sigui com empassar-se un gripau brindant amb presos polítics a la presó. Encara que 40 anys més tard, la Constitució no serveixi per resoldre per la via política el conflicte institucional més greu que té l'Estat.