El corredor de la Catalunya Central Gerard Farrés Güell ha aconseguit pujar al podi del Dakar de l'edició d'enguany. Farrés ha passat davant de 18 de les 20 motos oficials que van prendre la sortida a Rio Cuarto. Per als neòfits en aquest tipus de competició, la diferència entre una moto oficial i una no oficial rau en el fet que la primera té un disseny i tractament especial per part de la marca i la segona és adquirida en un concessionari qualsevol com qualsevol ciutadà. Sembla una qüestió menor, però si expliquem que a banda de materials més resistents, en carretera tirada el motor d'una moto oficial ofereix una velocitat superior fins a 20 km/hora, la cosa canvia. És a partir d'aquí que l'epopeia de Gerard Farrés no para de créixer. Ja que la seva moto no era oficial. La seva màquina, una KTM 450 rally, és la mateixa que qualsevol catalanet pot comprar a la botiga. Un fet gairebé inèdit al Dakar.

Rere aquest meritori tercer lloc queden anys d'esforç personal, de sacrificis seus i familiars. Farrés va ser campió mundial júnior d'Enduro l'any 2000 i va anar guanyant proves del campionat d'Espanya o d'altres tipus com la Baja Aragón. Però aquests darrers anys es va bolcar en el Dakar. En la seva estrena el 2006 ja va esdevenir rookie, un fet suficient com perquè alguns equips oficials s'hi fixessin, però massa sovint el favoritisme esbiaixa els criteris d'alguns. Aquesta era la seva onzena participació al Dakar. Lluny ja queden els abandonaments perquè la màquina no donava per a més o sacrificis com quan essent motxillero de Marc Coma l'any 2009 va haver de donar-li la seva moto tot i anar molt ben classificat perquè aquest no perdés el podi. També fou motxillero del xilè Chaleco López, un excel·lent motorista i millor persona però que no tenia ni més talent ni menys capacitat que Farrrés.

Darrere el senzill fet d'enfilar-se dalt d'un podi, una senzilla passa, hi ha un esforç i sacrifici personal titànic però sobretot talent. La seva capacitat tècnica i física es veu complementada per la seva intel·ligència natural per llegir i administrar etapes i terrenys. Si Farrés hagués disposat d'una moto oficial i un equip professional en edicions anteriors segurament hauria pujat al podi molts abans. La gràcia i la dissort d'esports com el motociclisme és que no depens només de la teva perícia sinó que la capacitat tècnica, els materials, la potència, el manteniment i els recanvis de la màquina també compten.

Per això podem dir que el tercer lloc del corredor de la Catalunya central -la seva vida es mou entre Olost, Santa Maria d'Oló, Manresa i Manlleu, on viu- té el gust de primer lloc. Aquesta victòria també es deu al suport que li vingué des de Múrcia, no de Catalunya, quan l'empresa d'equipaments d'energia Himoinsa va creure en ell i li oferí un equip. Amb un equip senzill en mitjans però abnegat i competent Farrés ha pogut desplegar la seva potencialitat.

Imaginem-nos què podria fer el manlleuenc si disposés d'una moto oficial! Felicitats Gerard! De tant en tant en un món tan injust es fa una mica de justícia i els que piquen pedra amb l'única força de la seva convicció guanyen.