Amb l'aprovació de la reforma del codi penal pactada pel govern espanyol amb ERC es tanca una etapa. Per saber com aquesta reforma afectarà els dirigents polítics i el sottogoverno del govern de l'1 d'octubre, quant a la reducció d'anys d'inhabilitació i de possibles penes de presó, caldrà esperar a la revisió de la sentència per part del Tribunal Suprem, i als escrits d'acusació de la fiscalia en els processos oberts als jutjats núm. 13 i 18, per aquells pendents de judici. Pel que fa a l'exili, fer previsions encara és més complex, perquè probablement Llarena esperarà a la sentència de Luxemburg sobre les prejudicials i/o la de la immunitat abans de reformular les euroordres.

Però políticament ja podem anticipar algunes valoracions. És innegable que l'agenda del retrobament, l'agenda de la normalització i apaivagament del conflicte, avança i que els que ens hi hem oposat no hem estat capaços d'aturar-la. Aquesta via està deixant esquerdes fondes a l'independentisme. Més enllà de les divisions entre partits i entitats, també generacionalment. L'enduriment d'alguns aspectes del delicte de desordres públics, i el fet que l'agenda antirepressiva no hagi abordat també la llei mordassa, contribueix encara més a la desmobilització dels joves que van participar activament tant en l'1 d'octubre com en les mobilitzacions postsentència.

Tancada la carpeta de la "desjudicialització", ERC obre ara la carpeta política amb la proposta de referèndum amb majories reforçades com les que va imposar la Unió Europea a Montenegro per reconèixer-ne la independència, i de fet per impedir-la, pensant que no les assolirien. Tot i que sobta que en una negociació la part independentista faci les propostes que hauria de fer o bé l'altra part, o bé un mediador extern, crec que el risc d'aquesta proposta és que obre la veda a manipular el dret d'autodeterminació, i facilita que avancin les propostes de referèndums que fa temps que defensa el PSC, és a dir votar el que ells anomenen consensos, resolent l'anomalia que l'Estatut vigent després de la poda del Tribunal Constitucional no hagi estat votat per la ciutadania catalana. Fa temps que la proposta de tornar a votar l'Estatut del 2006 es remena en cercles d'influència del poder autonomista. I si el PSOE se'n surt amb els canvis de majories al Tribunal Constitucional, ens la podríem trobar en els pròxims anys. L'anàlisi que ha fet ERC dels fets de la tardor del 2017 és en clau de derrota, i la seva estratègia des d'aleshores ha estat la de guanyar temps, aconseguir l'hegemonia electoral per governar la Generalitat a la manera pujolista amb l'única diferència que l'objectiu retòric de la independència a assolir en un futur llunyà és explícit. No és tan diferent del "Siguem forts i després ja veurem" del pujolisme.

L'agenda d'ERC ha avançat també per la incapacitat de Junts de plantejar una alternativa coherent. Oposar-se a la normalització del conflicte entrava en total contradicció amb els pactes de Junts amb el PSC a la Diputació de Barcelona i a bona part dels consells comarcals del país. Entre tots han fet bo al PSC que va donar suport al 155 i la repressió, i ara ja fins i tot l'alcaldable de Junts pot dir públicament que si guanya Collboni el votarà.

Hi havia una alternativa per mantenir la unitat estratègica de l'independentisme en el marc de la retirada post 27 d'octubre? Crec que sí, però cap dels actors, tampoc les grans entitats com Assemblea i Òmnium, hem estat capaços de forçar-la en aquests cinc anys. L'acord d'investidura de la CUP amb ERC en fixar un límit de dos anys a la taula de diàleg, oferia una opció, la de combinar l'estratègia d'ERC amb la represa en paral·lel d'una agenda de preparació de la unilateralitat. El fracàs de les darreres reunions de partits i entitats que es van desenvolupar l'any 2021, va acabar amb la darrera oportunitat de teixir un consens independentista.

Des del meu punt de vista, i millor o pitjor, així ho vaig defensar en els fòrums multilaterals de l'independentisme, podríem almenys haver aplicat una estratègia de resistència. En l'àmbit antirepressiu no mirant a l'Estat, acceptant delictes inexistents i mirant de reduir-ne les penes, sinó als tribunals i organismes internacionals, de manera a aconseguir que fos la cascada de dictàmens i sentències internacionals que aconseguís frenar la repressió de l'Estat i/o si més no enfortir la legitimitat de la nostra causa d'autodeterminació i independència. Quant a l'agenda política, hi havia un marge immens per treballar les mancances detectades l'octubre del 2017, tant en l'àmbit de la societat civil com institucionalment. Intentant obtenir petites victòries que reforcessin la moral de la base independentista, en una estratègia de "guerra de guerrilles" que és l'única viable quan no es disposa de prou força. Recordo encara l'alegria genuïna de la gent que em parava pel carrer quan la candidatura Eines de País de l'Assemblea va guanyar les eleccions als del Pont Aeri a la Cambra de Comerç. O l'alegria immensa quan es rebutjaven les euroordres dels exiliats, en el cas del president Puigdemont a diversos països, inclosa Alemanya, o amb la sentència Junqueras a Luxemburg que permetia ocupar els escons als eurodiputats exiliats. Una estratègia de resistència i petits avenços que ens permetés aprofitar finestres d'oportunitat si apareixien.

En tot cas, això ara ja és passat, i als que no hem abandonat la via realista, però dura, per aconseguir la independència, és a dir la via unilateral o via dels fets, ens toca obrir una reflexió en funció del nou escenari. I plantejar què podem fer, no només si es manté l'escenari actual passades les pròximes eleccions espanyoles, és a dir el d'una estabilitat progressista a Espanya, amb una aliança estructural PSOE-Podemos-ERC-Bildu-PNB, sinó també si la dreta espanyola guanya amb majoria les pròximes eleccions i tota aquesta estratègia del retrobament s'altera.