Fa anys que em dedico a impartir classes d'escriptura i en un moment o altre a tots als alumnes els empenyo -he de reconèixer que gairebé els obligo- a què es facin una pregunta ineludible: "Per què escric?" Ni tan sols cal que la responguin a classe ni encara menys a mi, en privat. El paper de confessora m'esgarrifa. Cal que se la responguin a ells mateixos. És una pregunta que t'encara directament a la teva relació amb l'obra. Alguns arribaran a la conclusió que ho fan per aclarir-se les idees; altres per una idealització romàntica del que suposa ser escriptor; uns tercers potser ho fan per l'èxit; pocs, per fugir de la bogeria; uns quants per explicar històries. Cap, espero, per guanyar diners perquè aleshores val més que es dediquin a altres oficis.

Per Sant Jordi, els escriptors traiem el nas pels carrers i és l'únic dia de l'any en què en som les estrelles. Dels que sortim n'hi ha de tota mena en el panorama de possibles respostes al "Per què escric?". Les il·lusions són ben variades i, si no se satisfan, un pot prendre mal, un mal similar a si esperes que una determinada persona et regali la rosa i no ho fa, un mal de fons, un mal de cor. Aquell que ho ha donat tot per ser el primer de la llista dels més venuts i ni hi és; aquell que ha deixat enrere la feina per escriure la novel·la de la seva vida i ni se'l miren; aquell que s'ha autoeditat el llibre que cap editor li ha volgut i només n'ha venut un a la tieta. Ens exposem. Forma part de la festa, una festa que s'ha anat adulterant, com tot el que està relacionat amb la cultura.

Ens ha tocat viure en un món dominat per un Déu totpoderós vulgar i més aviat avorrit, a anys llum del Déu èpic de l'Antic Testament o del pietós del Nou, un Déu que mou vanitats, arrogàncies i ambicions, el Déu dels Diners i naturalment, com omnipresent que és, també ha envaït un dia tan, en principi, grat com Sant Jordi, un dia de llibres i roses i amors. Cada cop és més habitual que el dia acabi amb xifres de vendes, amb cròniques que destaquen les grans cues dels famosos, amb postureig dels qui no han llegit en sa vida, però sí que han publicat. Crec que fan lleig, que fan nosa i que fan massa soroll, molt més del que es mereixen perquè en el fons no són aquesta gent els qui estan construint una literatura ni tan sols els qui mantenen una indústria editorial, encara que ens ho vulguin fer creure.

A mi el que m'agradaria és que els lectors sabessin distingir una raça de l'altra, però la ignorància imperant ha provocat confusions, que es barregin naps amb cols. Ens exposem, sí, però n'hi ha que encara ens resistim a deixar Sant Jordi només en mans dels qui veuen xifres. Era un dia per a les lletres i així el volem continuar veient, resistint enmig de la histèria mercantilista. No som herois, som tossuts, ben bé com Sant Jordi sinó el Drac encara bufaria.