L'exili i la diàspora són conceptes que han travessat la història de Catalunya, deixant una empremta indeleble en la seva cultura i la seva gent. La crisi de 2008 va marcar l'inici d'una nova onada migratòria: milers de joves catalans van marxar en cerca d'oportunitats laborals i personals, una tendència que avui –com fa 80 anys– és la realitat de moltes famílies. Per raons econòmiques, molts d'aquests joves no poden retornar per les festes, particularment durant Cap d'Any, un moment emblemàtic que esdevé amarg i dolorós per a qui es troba lluny de la seva pròpia terra.
Aquest patró de migració no és nou. La història catalana està plagada de moments en què els seus ciutadans han hagut d'abandonar Catalunya, impulsats per la necessitat o coaccionats per circumstàncies polítiques adverses. Des de les lleves del Marroc fins a la dictadura franquista, passant per la crisi econòmica actual, cada onada deixa enrere una narrativa de pèrdua i enyorança, però també d'esperança i de resistència.
I aquí convivim amb l'altra cara de la moneda. Centenars de milers de persones de Catalunya la seva nova llar per raons econòmiques, polítiques o familiars, han de viure aquestes festes amb l'enyor de la seva terra d'origen, els seus afectes, amics i familiars llunyans. Una nostàlgia que perviu sigui quina sigui la circumstància personal.
Molts cops no som prou empàtics amb aquesta realitat. Els catalans, que han estat acollits a diversos països d'Amèrica i Europa, sovint tractem amb duresa i menyspreu els que han de viure aquí el que molts catalans històricament han viscut lluny de casa. En general, els catalans sempre hem estat ben rebuts i ben tractats. Tenim el deure moral i humà d'actuar de la mateixa manera amb els que han vingut a parar a casa nostra per forjar-se un nou destí.
El Cap d'Any, amb el seu caràcter simbòlic de començament i renovació, ressona especialment en el cor dels exiliats i emigrants. El brindis "Aquest any sí", que ressonava entre els exiliats del '39, és un eco que persisteix, una expressió d'esperança i de desig de retorn. És un somni compartit que es renova amb cada campanada, esperant que l'any nou porti amb si la possibilitat de tornada i reconciliació amb la terra deixada enrere.
Aquesta esperança és el motor que impulsa la diàspora catalana, mantenint vives les tradicions, la llengua i la cultura en racons llunyans del món. És un testament de la fortalesa d'una identitat que, malgrat les distàncies i els obstacles, es resisteix a desaparèixer. Que el 2024 i els anys vinents portin aquests anhels a realitat, que els lligams trencats es reconstrueixin i que les veus de la diàspora catalana siguin sentides i valorades, aquí i arreu del món. Aquest any i sempre.
Aquest patró de migració no és nou. La història catalana està plagada de moments en què els seus ciutadans han hagut d'abandonar Catalunya, impulsats per la necessitat o coaccionats per circumstàncies polítiques adverses. Des de les lleves del Marroc fins a la dictadura franquista, passant per la crisi econòmica actual, cada onada deixa enrere una narrativa de pèrdua i enyorança, però també d'esperança i de resistència.
I aquí convivim amb l'altra cara de la moneda. Centenars de milers de persones de Catalunya la seva nova llar per raons econòmiques, polítiques o familiars, han de viure aquestes festes amb l'enyor de la seva terra d'origen, els seus afectes, amics i familiars llunyans. Una nostàlgia que perviu sigui quina sigui la circumstància personal.
Molts cops no som prou empàtics amb aquesta realitat. Els catalans, que han estat acollits a diversos països d'Amèrica i Europa, sovint tractem amb duresa i menyspreu els que han de viure aquí el que molts catalans històricament han viscut lluny de casa. En general, els catalans sempre hem estat ben rebuts i ben tractats. Tenim el deure moral i humà d'actuar de la mateixa manera amb els que han vingut a parar a casa nostra per forjar-se un nou destí.
El Cap d'Any, amb el seu caràcter simbòlic de començament i renovació, ressona especialment en el cor dels exiliats i emigrants. El brindis "Aquest any sí", que ressonava entre els exiliats del '39, és un eco que persisteix, una expressió d'esperança i de desig de retorn. És un somni compartit que es renova amb cada campanada, esperant que l'any nou porti amb si la possibilitat de tornada i reconciliació amb la terra deixada enrere.
Aquesta esperança és el motor que impulsa la diàspora catalana, mantenint vives les tradicions, la llengua i la cultura en racons llunyans del món. És un testament de la fortalesa d'una identitat que, malgrat les distàncies i els obstacles, es resisteix a desaparèixer. Que el 2024 i els anys vinents portin aquests anhels a realitat, que els lligams trencats es reconstrueixin i que les veus de la diàspora catalana siguin sentides i valorades, aquí i arreu del món. Aquest any i sempre.