Després de la xacra dels discos "més madurs" i "més personals", tenim la moda de la música "curativa". Als mitjans ens encanten les històries de superació personal i, com que representa que la crisi ens ha fet a tots més sensibles, vinga a omplir pàgines de cantants als qui la música va salvar del precipici, que fan servir les cançons per exorcitzar malalties o traumes, i que han deixat enrere uns orígens sòrdids gràcies a la màgia d'aquest llenguatge universal. Segons com, és l'altra cara de la premsa de successos: morbo i desgràcia ambaparença d'actualitat cultural amb, això sí, finalitat encoratjadora. Encara sort.

El missatge no és pas diabòlic: està bé constatar que la música ens pot servir per sortir del forat o, fins tot, sanar-nos. I és bonic pensar que, de vegades, la música és més que música. Però, esclar, un dia et pots trobar assegut en un concert de James Rhodes, aquell noi que va patir abusos sexuals de petit i a qui, segons explica en el seu llibre de memòries, Bach li va salvar la vida, i allà al damunt de l'escenari només hi veus un individu que toca molt bé peces de Chopin i Grieg al piano i en aquell precís moments te'n recordes que a tu no t'han interessat mai ni Chopin, ni Grieg, ni els pianos. Vaig veure Rhodes al Sónar (al Sónar!) i jo no sabria dir si és un pianista extraordinari o només un bon pianista, potser un dels 43.500 millors del món. Em va fer pensar en el famós urinari de Duchamp, que esdevenia obra artística simplement perquè algú l'havia col·locat en un museu.

Les obres curatives o amb un rerefons emotiu, associades a l'infortuni i a l'afany de ser millors, amb propietats reconfortants, són imants de clics als diaris digitals, com saben els editors, i diria que tenen a Catalunya un especial predicament: les històries de persones maltractades per la vida que lluiten per sortir-se'n amb esforç i constància ens toquen la fibra perquè som fans de l'èpica quotidiana, dels guanyadors morals i de l'"important és participar", i de vegades ens costa trobar la línia divisoria entre la sensibilitat i la sensibleria.

I aquests relats de superació personal són tots fascinants, oi tant! El que passa és que a l'art, al capdavall, el que compta no és tant l'esforç com el talent, que no té cap relació amb la justícia ni amb les bones intencions. Hi ha gent encantadora, bondadosa i treballadora que no ha estat beneïda per cap do creatiu, i males bèsties capritxoses i ocioses a qui el talent els surt per les orelles. I és per això que la vida és tan divertida.