Si res no canvia, i res no fa pensar que hi hagi d’haver cap canvi, aquestes eleccions tornarem a votar per emocions, sentiments i grans paraules. Tornarem, sí, perquè al 2015 ja ho vam fer. La immensa majoria de catalans no van votar aquell 27 de setembre pensant en les seves condicions de vida de cada dia sinó imbuïts d’una transcendència nacional, on cadascú atribuïa al terme nació allò que més li interessava. Així van sortir aquells resultats, i tot el que va venir al darrere. Les eleccions del 21-D són una mena de Second Season del 27-S, i com a tal, com a totes les sèries, la segona temporada incorpora novetats mantenint l’esperit de la primera. Aquest cop, unes eleccions amb candidats presos i amb candidats fora del país. Elements que fan que l’emotivitat i els sentiments a flor de pell es multipliquin.

De nou, una gran part de l’electorat que participarà el 21-D no votarà pensant en la seva vida i la dels seus conciutadans, sinó en una altra cosa. És més, una gran part del vot no serà a favor de res sinó a la contra. Uns votaran contra l’article 155 i els altres contra la represa del procés. I el debat gairebé únic serà aquest. Així s’entenen fenòmens que d’altra manera serien excentricitats, com una candidatura farcida de celebrities que difícilment podran gestionar una legislatura convencional o barreges de social-demòcrates i democristians com si es tractés d’una grossen coalitionen a priori (tot i que no gaire grossen). Per cert, resulta curiós veure la magnitud de la diàspora d’Unió, amb candidats dins de les llistes del PSC o d’Esquerra Republicana; fins i tot Enric Millo hi havia militat fa uns anys.

Unes eleccions com aquestes són terreny abonat per les ideologies febles. Només cal una idea per arrossegar desenes o centenars de milers de vots, una idea superestructural, una paraula gran: independència, constitució, república, unitat… Que Inés Arrimadas i Marta Rovira, en el debat de Salvados (La Sexta), desconeguessin les xifres de l’atur o el nombre de barracots era previsible, la seva estratègia política no ho demanda. I no són les úniques. En realitat, si a algun candidat se li acut parlar de l’atur en campanya, pot sortir-ne perjudicat, perquè haurà perdut l’ocasió de pronunciar alguna gran paraula. Coses de la construcció del relat.