Catalunya, igual que a Europa i gran part del món, s’enfronta a grans reptes: transicions demogràfiques, energètiques i tecnològiques que ens obliguen a liderar profundes transformacions conjuntament a consideracions ètiques. Aquests reptes no són només responsabilitat política sinó de tothom, dels sectors econòmics, i, de cadascú de nosaltres, com a individus i com a col·lectius. L’èxit de la millora extraordinària de l’esperança i de la qualitat de vida de les persones grans, de les persones amb trastorns mentals i de les persones amb discapacitat empeny a estructurar la societat amb voluntat inclusiva sense negar la diversitat i la dependència. L’àmbit residencial, la llar d’unes 70.000 persones a Catalunya, requereix accions de millora a curt termini i canvis a mitjà i llarg termini, començant per donar el valor social que representa.

La població de Catalunya, segons l’IDESCAT, a 2022 era de 7.747.709 persones, d’aquestes el 19% té més de 64 anys (1,5 milions), el 5,8% són majors de 80 anys, entorn de 2000 persones de més de 100 anys, el 16% de persones nascudes l’estranger i el 4,8% persones catalans que viuen fora de Catalunya i Espanya. Segons el nombre de targetes sanitàries del registre central d’assegurats (RCA) del Departament de Salut, a gener del 2023, tenim ja una població de 7,9 milions de persones. A Catalunya, a diferència de molts altres estats del món, els canvis demogràfics no formen part del cor de la discussió política i social. La població creix a expenses de la immigració, si no des del 2028 perdríem població, ja que hi ha més defuncions que naixements. Catalunya té una de les taxes de fecunditat (amb 1,21 fills vius per dona) més baixes del món, una edat del primer fill de les més altes del món (32,68 anys) i una esperança de vida entre les millors, internacionalment. L’esperança de vida és va recuperant després de la caiguda l’any 2020 a causa de la Covid. L’esperança de vida actual és de 86 anys les dones i 80,5 homes segons les darreres dades publicades.

Què ens diuen les dades de valoracions de dependència a Catalunya? Des de l’any 2006, amb la llei estatal, Llei 39/2006 de 14 de desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones amb dependència, s’han valorat a 893.790 persones, segons dades del Departament de Drets Socials, a finals del 2022.  Definim dependència com la necessitat d’ajuda que té una persona per les activitats de la vida diària, derivades de l’edat, malaltia i/o discapacitat i lligada a la falta d’autonomia física, mental, intel·lectual o sensorial.

A Catalunya, a finals del 2022, el nombre de persones amb valoració activa de dependència eren 226.916, el 64% dones i 37% homes i el 52% tenen més de 80 anys. Segons el nivell de dependència: 38% dependència grau I, moderada; el 40% grau II, severa i el 22% nivell III, greu. D’aquests el 43% reben prestacions econòmiques per atendre a través de cuidadors familiars, no professionals (97.323 persones) i el 57% són usuaris de diferents serveis socials (129.597 persones). El 80,7% tenen més de 64 anys (el 54% del total de les persones amb valoracions de dependència pública tenen igual o més de 80 anys), el 9% persones adultes entre 18 i 64 anys i el 0,3% menors de 18 anys.

Quins són els serveis socials que atenen a les persones amb valoracions de dependència amb finançament públic? Servei atenció domicili públic, amb major o menor intensitat: 43.000 persones i 24.087 amb teleassistència pública. 15.000 places de Centre de dia. 47.000 persones viuen en l’àmbit residencial amb suport públic: 38.000 persones grans, 7000 persones amb discapacitat i 2000 persones amb trastorn mentals severs.

El sector residencial per a persones grans a Catalunya ofereix 60.977 places, 36.985 d’empreses mercantils, 13.681 d’iniciativa social i 10.311 d’iniciativa pública, Generalitat o ajuntaments. El 62% de les places de residències geriàtriques tenen subvenció o concertació pública. Gairebé 23.000 persones grans que viuen en residències no reben finançament públic.

​En el sector residencial de persones amb discapacitat, la majoria tenen el mateix finançament públic que les persones amb una malaltia mental severa. Hi ha  dues tipologies de llars, les llars amb suport per les persones més autònomes i llars-residències per les persones amb discapacitat i/o malaltia mental que requereix més intensitat en les cures, en l’atenció.

Quan comparem la despesa pública en dependència a Espanya confirmem que és la meitat de la mitjana europea, entorn 1% del PIB versus el 2% de mitjana UE encara que en estats escandinaus s’acosta el 3%. Hi ha també elements específics diferencials que tenen una alta repercussió a Catalunya. El dèficit fiscal de Catalunya entre el 8-10% del PIB anual castiga especialment a la dependència junt amb la poca decisió d’enfortir econòmicament els ajuntaments. Els estats europeus amb millor suport a les famílies i a les persones amb dependència són estats nord-europeus on els ajuntaments o mancomunitats d’ajuntaments tenen responsabilitat i finançament en polítiques d’habitatge, de dependència, de serveis socials bàsics i especialitzats, d’educació de zero a 16 anys i d’atenció primària de salut.
La pandèmia va tenir un impacte important a les residències evidenciant les mancances prèvies del sector. El dol de la mort de tantes persones és viu en moltes famílies i professionals i interns del sector.

La Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya ha liderat un projecte de recerca competitiva de l’AGAUR (convocatòria competitiva de l’Agència d’ajuts de la Generalitat del Departament de Recerca i Universitats), el ResiCOVID19. Aquest projecte, liderat pel Dr. Xavier Gómez Batiste, Catedràtic de la Facultat de Medicina i director de la Càtedra de Cures Pal·liatives, amb investigadors diversos, de diverses disciplines, nacionals i internacionals va ser participat per tot el sector residencial de Catalunya. Van ser incloses les residències per a persones grans, per a persones amb discapacitat i a persones amb trastorns mentals. De les 912 residències es van seleccionar una mostra de 37 residències fent una recerca quantitativa i qualitativa amb la participació de les persones ateses, dels familiars, dels professionals i dels directius. Les principals conclusions ens indiquen la necessitat d’accions urgents i de liderar els canvis per un nou model residencial. En l’anomenada declaració de Vic entorn el suport al sector residencial social de Catalunya s’exposen els elements significatius per la seva transformació.

La primera evidència és que el sector residencial ha de sortir de la marginalitat, de la invisibilitat o d’una imatge negativa agreujada per la pandèmia de la Covid-19. Aquest sector ha de tenir reputació i cal donar-li valor, ja que acull a les persones més vulnerables i sense veu de la societat, genera ocupació i economia de proximitat. L’edat mitjana de les persones grans que viuen en les residències, la majoria dones, és de 86 anys.  L’estudi indica que la solitud, la poca activitat física, el fràgil estat emocional, els símptomes no controlats (dolor, disfàgia, hipoacúsia agressivitat) i el tram final de la vida han de ser replantejats dins l’àmbit residencial. Les persones que avui viuen a les residències tenen malalties cròniques, alta dependència, dèficits cognitius i es requereix intensificar el personal d’atenció directa i disposar de personal sanitari estable. El sector residencial es descapitalitza de personal pel poder de captació del sistema de salut, amb més crèdit i millors condicions laborals. Només amb la implicació i treball conjunt dels dos sistemes sanitari i social es podrà revertir aquesta situació.

Les persones, amb el suport de les famílies, han de participar en la decisió d’anar a una residència i s’ha de garantir la seva dignitat i intimitat, el respecte als seus valors i preferències i donar cobertura a les seves necessitats multidimensionals. L’atenció centrada en i amb la persona ha garantit la mirada biopsicosocial i espiritual. A més, els professionals que treballen a les residències, majoritàriament dones, han de gaudir de prestigi social, millors condicions laborals, formació i acompanyament/supervisió, igual que els que treballen en atenció domiciliària i altres recursos socials. Les ràtios de professionals en les residències de persones de discapacitat és de 0,78%, en el de persones amb malaltia mental 0,25% i de 0,37% en les de persones grans (unes 35.000 persones ocupades en el sector residencial a Catalunya).

Cal fer una transformació arquitectònica de les residències per aproximar-les a unitat de convivències semblants a les de les llars de les unitats familiars, però que permetin atendre les necessitats múltiples de les persones. La tecnologia i la innovació han d’entrar en aquest àmbit per modernitzar i facilitat a les persones ateses i als professionals la vida. Òbviament, la millora del finançament també ha de permetre els canvis sistèmics de les infraestructures, de la tecnologia i de les condicions professionals i remuneratives dels professionals. Catalunya, nació sense estat, ha de reclamar a l’Estat, sense treva, els recursos per la dependència i ha de prioritzar el repte de l’envelliment i la dependència amb el municipalisme català.

La integració social i sanitària és un repte pendent i ha esdevingut una imperiosa necessitat. Els set territoris demostratius (Barcelona, el Prat de Llobregat, Amposta, Gironès, Ripollès -Garrotxa, Manresa i Osona) per pivotar la transformació real han de servir per validar i accelerar els canvis. La Universitat, com a institució amb responsabilitat social, ha de posar el coneixement, col·laborant amb tots els actors socials i sanitaris per fer aquest projecte transformador. Les residències són llars comunitàries adaptades a les necessitats de les persones on les xarxes formals institucionals i informals del poble, o barri de les ciutats, ens són també protagonistes de suport. Obertes a les famílies, obertes per la sortida de les persones que viuen en les llars-residències s’integren a la comunitat i així el voluntariat més organitzat o veïnal construeix inclusió real.

Hi ha accions que han de ser a curt termini i altres a mitjà i llarg termini. Les persones grans s’han organitzat i han de tenir veu i instruments per decidir el seu futur fins i tot quan arribi la dependència. Ells són els protagonistes principals amb tots els suports professionals i institucionals per a promoure l’autonomia personal i per planificació d’un model nou de llars que s’adaptin a les necessitats canviants. Les persones amb malaltia mental i persones amb discapacitat han de ser igualment protagonistes de les seves vides amb acompanyament de les seves famílies. La transició demogràfica necessita transformacions socioeconòmiques i culturals de gran abast que han de permetre societats inclusives orientades sistèmicament a la cura.