La precipitació d'esdeveniments polítics, policials i judicials fa que sigui difícil pair-ne la seva transcendència. M'atreveixo a intentar treure'n l'entrellat. El cap de setmana passat els policies de l'estadi on es jugava la final de Copa es van dedicar a confiscar samarretes grogues sense que el ministre reconegués que hi hagués cap ordre. O sigui que va ser un atemptat contra la propietat privada i a la llibertat d'expressió quedarà impune.
En aquests mateixos dies té lloc el judici dels joves d'Altsasu acusats d'unes agressions que amb els testimonis orals i visuals es demostren falses. Un cas més de guàrdies civils de paisà actuant de patriotes provocadors. Com aquells que en la seva esfera particular estan promovent acusacions falses d'incitació a l'odi a diversos professors de diverses ciutats de Catalunya: Tremp, Sant Andreu de la Barca...
O bé aquells que després de l'actuació repressiva de l'1 d'octubre van fabricar un atestat ple de falsedats intentant acusar els alcaldes o regidors com Jordi Pessarrodona de violència, quan va ser al contrari, com es va poder deduir de la declaració del tinent davant de la jutgessa que no va tenir més remei que aixecar la causa.
La llista podria ser més llarga, però en tots els casos es detecta que els cossos repressius tenen barra lliure per saltar-se, fins i tot, les pròpies regles mentre obeeixin a intencionalitats polítiques que sintonitzin amb el règim.
Està clar que quan el ministre Zoido reconeix que no ha donat ordres, immediatament hauria d'obrir expedients i portar davant de la justícia els quadres i números de les forces d'ordre que es vagin extralimitar. I que quan es demostra en molts testimonis de l'1-O que aquests són falsos s'haurien de depurar responsabilitats. Però no passa ni una cosa ni l'altra. Per tant, la cobertura política de les males pràctiques és total.
Però encara n'hi ha una altra de cobertura. En el supòsit que alguns dels incidents protagonitzats pels cossos del desordre, arribin a la justícia, aquesta que també està polititzada en la cúpula i plena de lletrats de mentalitat ultraconservadora, acaba sentenciant amb l'exculpació o penes benignes pels encausats.
Si no, vegeu la recent sentència escandalosa que dóna impunitat al model autoritari masclista de "la Manada" en la que participaven un militar i un guàrdia civil. O la sentència que previsiblement serà en sentit contrari com la de Altsasu. Com deia Pablo Hasel en un tuit: "La Manada cumplirá sólo 6 años de prisión por una brutal violación en grupo. Yo pasaré casi lo mismo, 5 y medio, por hacer canciones y tuitear contando hechos probados. Ahora llámanos violentos a nosotros. Esto es insoportable, no se puede permitir".
Perquè el que hi ha també ho tuitejava l'exitós darrer premi Sant Jordi, l'autor de la Catalunya Nord, Joan-Lluís Lluís: "Espanya té un problema greu, profund amb el concepte de violència. La nega o la inventa en funció de qui l'exerceix o la pateix, segons el seu interès ideològic o emocional."
Per això, l'Estat premia amb ascensos i condecoracions als policies i jutges que actuen prevaricant, saltant-se les pròpies lleis sempre que serveixin per ajudar als amics i ensorrar els enemics o marginats siguin alternatius, independentistes o dones violades.
El directori policial i militar que mana Espanya per delegació de Rajoy i aplaudiment del Rei té aquestes misèries. Misèries que converteixen Espanya en un territori poc fiable, d'inseguretat jurídica, de riscos d'explosió social. I això no és bo per l'economia.
Les misèries del directori
L'Estat premia a policies i jutges que actuen prevaricant, saltant-se les pròpies lleis, sempre que serveixi per ajudar als amics i ensorrar els enemics siguin alternatius, independentistes o dones violades
Ara a portada