Segurament no havíem tingut mai una campanya tan buida de contingut i tan merament decorativa com la de les eleccions europees d'aquest diumenge, pobrissones, afectades per una robusta pinça: la coincidència amb les municipals, que agafen més de prop a tothom, i la reducció de tot el debat a la projecció del postprocès a Brussel·les. I si les coses de la UE ja han interessat poc aquestes setmanes, encara menys ho ha fet la cultura, que no ha estat present a les discussions ni tan sols per lamentar que no hi hagi estat present.

Recordem aquella reacció recorrent després dels debats televisats: "novament, la cultura, la gran ignorada de la nit!". Doncs bé, aquest cop ja ni ha calgut fer-ho notar, quan caldria insistir que precisament la Unió Europea ha de ser alguna cosa més que un espai econòmic, i és la cultura allò que fa gran i singular aquest espai on viuen 512 milions de persones. I una cosa d'aspecte banal com pot ser la música, poderós vehicle d'identitats col·lectives i mitjà a través del qual ens poden entendre més enllà de les llengües.

Sembla evident que les dècades d'integració europea que portem al damunt no han servit perquè coneguem una mica més el país del costat, i el de més enllà, a través de les seves cançons. Cada estat continua sent una càpsula tancada força hermèticament i un artista pot ser una celebritat a Espanya i un perfecte desconegut a França, i a l'inrevés, i així en totes les direccions i entre els diferents membres de la Unió. Amb la principal i alta excepció de la música propagada des del Regne Unit (i Irlanda), aquesta sí, difosa 'urbi et orbi' d'una manera que ja no sembla connotada, que té un aspecte neutre, natural, perquè domina tot el camp visual.

Què en sabem, de la música que més agrada aquí al costat, a França? Consulto la llista dels discos més venuts del moment al veí del nord, i trobo el Top 5 ocupat del tot per artistes francòfons, quatre d'ells vinculats al hip-hop, PNL, Ninho, Maître Gims i Shay, a més de la cantant pop belga Angèle. Figures, totes, pràcticament clandestines a aquest cantó dels Pirineus. Un balanç semblant desprenen els hit parades italià o espanyol: estrelles de consum sobretot local. En àmbits més alternatius ens trobem el mateix violent efecte frontera, una mica matisat però implacable: tothom pendent de Londres (i de Nova York, i de Los Àngeles...) i poca atenció a l''underground' dels països amb qui representa que compartim història i veïnatges. Els estats-nació clàssics (o intents de ser-ho) tanquen files amb els seus productes sonors i els trasbalsaments d'informació més enllà de les fronteres sovint són anecdòtics.

Fa anys es feia a Catalunya Ràdio un programa anomenat Àrea Europa, de Lluís Marrasé i David Escamilla. Doncs hi hauria d'haver més 'àrees Europa', o millor encara, més receptivitat arreu a superar els canals promocionals ordinaris, aquesta barreja de producte local i d'anglofonia. Ens hauríem de conèixer més, molt més. Pensant, també, en la sinistra eurofòbia que s'albira en algunes cantonades i clavegueres polítiques, i sense resignar-nos a reduir la idea de comunicació entre europeus a la celebració anual del Festival d'Eurovisió.