Quan ets dins d'una onada que ha anat prenent cos a poc a poc al llarg del temps et pot costar adonar-te'n, però ara mateix hi ha molts indicis per pensar que els temps estan canviant i que les maneres de veure el món dels anys vuitanta, noranta o fins i tot de la dècada passada ja no serveixen per entendre la realitat. Ho podem veure en la cultura popular, en la música mateixa: l'estrella del rock va de baixada, s'obren camí músiques urbanes llatines, ritmes de barri de les comunitats afroamericanes i expressions que fins fa poc consideràvem perifèriques i que ara comencen a ser massives i a colar-se amb lletres grosses en els cartells dels nostres festivals.

Una de les paraules que expliquen on som és empoderament, i el feminisme podria estar marcant un camí influent en moltes altres causes que tenen a veure amb la discussió de relats dominants i la reclamació de sobiranies. Hauria d'inspirar-s'hi l'independentisme per tirar endavant? Bé, si el corrent del republicanisme sap llegir aquesta tendència universal a plantar-se i rebotar-se davant de qui et marca límits per decret a força d'apel·lar, per exemple, a lleis del segle passat (tan a prop i tan lluny), tot és qüestió de perseverança i de temps. 

No sembla que aquest corrent de fons sigui una moda, ni que estigui reculant, tot el contrari. És un canvi de mentalitat que s'expressa en el descobriment i respecte envers les noves maneres de viure la sexualitat, en la conscienciació davant de 'bullying', fins i tot en la manera d'alçar la veu dels pensionistes. ¿No hi podem veure una música de fons al voltant de totes aquestes tendències que fa quatre dies eren minoritàries, inexistents o invisibles? Tot hi té a veure: també, és clar, la crisi dels 'mass media' i l'avanç de la nova comunicació horitzontal que representen Facebook, Twitter i el Whatsapp. No en parlo en un to necessàriament de lloança: hi ha pros i contres. Però que les coses van en aquesta direcció sembla una evidència. 

Ara tornem a parlar del referèndum d'autodeterminació, encara que sigui per constatar un cop més la negativa de l'Estat. Problema: allò que l'independentisme considera un mínim acceptable, el reconeixement de nació i, per tant, de subjecte polític per tal de pactar una votació com les de Quebec o Escòcia, queda molt més amunt del sostre d'allò que l'Estat sembla que podria estar disposat a considerar (blindatge de certes competències? Pacte fiscal? 'Nació cultural'?). Posar l'accent en el sobiranisme i no tant en l'independentisme té l'avantatge que la massa social es dispara i passem del 47,5% a una majoria clara: totes les enquestes situen el referèndum acordat com a solució ideal, amb suports de fins al 82% segons el darrer sondeig d''El País'. Ara bé, ja sabem que l'Estat només acceptaria pactar un referèndum a Catalunya que inclogués la casella de la independència si no li quedés altre remei. En cap altre cas. I estem lluny de trobar-nos en aquest supòsit.

Però les onades llargues de la història van fent, amenaçant pilars mil·lenaris i alienes alhora al folklore amb què de vegades l'independentisme mira de distreure la seva gent per dissimular que ha perdut una batalla. Allò que, posant-nos una mica pretensiosos, podríem anomenar el signe dels temps, el 'Zeitgeist', aquest gradual empoderament, aquesta construcció de nous 'nosaltres', pot jugar a favor del que representa el sobiranisme català, sigui o no sigui independentista. És la idea que són els catalans, i ningú més, els que han de decidir quin és el seu lloc en el món. I si aquest lloc és Espanya, que sigui a partir d'una lliure adhesió posada a prova a les urnes. Al cap i a la fi, tot procés independentista hauria d'acabar aquí: també un que fos unilateral.

El nucli dur del projecte republicà, però, s'ha d'asserenar i ha de trobar la manera de fondre's amb el gran moviment de la història. Superant l'ansietat d'aquests mesos de postprocès tan emocionals, aprofitant l'enorme capital humà de què disposa, que ha demostrat una consistència segurament inesperada, i sense obsessionar-se a gratificar-lo cada dia per càlcul electoral. Mirada llarga, noves estratègies i confluència amb forces més grans que ell mateix. Una via probablement lenta? Qui ho sap, pero la ràpida ja hem vist on ens porta.