Salvador Illa ja sap què és guanyar unes eleccions al Parlament i no ser President. Fa tres anys va passar per davant de tothom, però no va poder reunir una majoria per a la seva investidura. Un tràngol amarg pel qual ja havien passat abans Artur Mas (2006) i Inés Arrimadas (2017). Ara les enquestes li donen un avantatge clar, molt més clar que el 2021, però les normes de la investidura continuen essent les mateixes: majoria absoluta d’almenys 68 diputats a favor, o bé, en segona ronda, més vots favorables que no contraris. Fins i tot agafant com a referència les enquestes més favorables al PSC, és molt difícil que el 12 de maig a la nit el nom del president estigui clar. La partida començarà a les urnes, però s’acabarà de jugar als despatxos.
De moment, el gran repte d’Illa és arribar a la cita electoral mantenint la distància que el separa d’ERC i Junts i, si pot ser, ampliar-la. Bàsicament, el candidat socialista necessita que d’aquí al 12 de maig no passi res i s’imposi la inèrcia. Necessita que el cas Koldo no revifi i les sigles socialistes no surtin a les televisions associades a la corrupció cada dia, que el 43% de catalans contraris a l’amnistia (enquesta IPSOS per a La Vanguardia) no decideixin anar a votar en aquesta clau i, sobretot, que els partits independentistes no trobin el botonet per mobilitzar el seu electorat adormit. Si passen les tres coses alhora, el PSC guanyarà clarament.
A Illa, per tant, li sobren tots i cadascun dels dies que ens separen del 12 de maig i, ara mateix, li fa nosa pràcticament qualsevol debat. Li fa nosa que Alejandro Fernández li recordi l’amnistia perquè sap que està en fals en aquest tema, li fa nosa que Pere Aragonès agiti el finançament perquè posa en evidència el sucursalisme radical de l’actual PSC, i li fa nosa que Puigdemont sigui protagonista perquè això pot empènyer cap al PP el votant socialista més ferit pel procés. Si el PSC pogués aplicar-li un mocador amb cloroform a la campanya, ho faria. Per això Illa deixa passar els dies aguantant la respiració i esforçant-se a no dir res que pugui despertar debat social. Només paraules comodí: ”concòrdia”, “convivència”, “bon govern”. L’agenda espanyolitzadora ja vindrà després, quan sigui president. Si hi arriba.
De moment, el gran repte d’Illa és arribar a la cita electoral mantenint la distància que el separa d’ERC i Junts i, si pot ser, ampliar-la. Bàsicament, el candidat socialista necessita que d’aquí al 12 de maig no passi res i s’imposi la inèrcia. Necessita que el cas Koldo no revifi i les sigles socialistes no surtin a les televisions associades a la corrupció cada dia, que el 43% de catalans contraris a l’amnistia (enquesta IPSOS per a La Vanguardia) no decideixin anar a votar en aquesta clau i, sobretot, que els partits independentistes no trobin el botonet per mobilitzar el seu electorat adormit. Si passen les tres coses alhora, el PSC guanyarà clarament.
A Illa, per tant, li sobren tots i cadascun dels dies que ens separen del 12 de maig i, ara mateix, li fa nosa pràcticament qualsevol debat. Li fa nosa que Alejandro Fernández li recordi l’amnistia perquè sap que està en fals en aquest tema, li fa nosa que Pere Aragonès agiti el finançament perquè posa en evidència el sucursalisme radical de l’actual PSC, i li fa nosa que Puigdemont sigui protagonista perquè això pot empènyer cap al PP el votant socialista més ferit pel procés. Si el PSC pogués aplicar-li un mocador amb cloroform a la campanya, ho faria. Per això Illa deixa passar els dies aguantant la respiració i esforçant-se a no dir res que pugui despertar debat social. Només paraules comodí: ”concòrdia”, “convivència”, “bon govern”. L’agenda espanyolitzadora ja vindrà després, quan sigui president. Si hi arriba.