Sembla que avui es donen per tancats els acords per als pressupostos de la Generalitat i de l'Ajuntament de Barcelona. Caldria afegir-hi el pressupost de la Diputació de Barcelona. L'un d'un govern Junts-ERC amb suport de Comuns. L'altre d'un govern Comuns-PSC amb suport D'ERC. I l'altre d'un govern PSC-Junts sense suport. Això és el què hi ha. I que ningú vulgui atiar el foc amic per erosionar el competidor perquè n'acabarà sortint socarrat.

Que es desencallin els comptes que estaven aturats és bo per la ciutadania en general. Moltes àrees estaven arribant a uns nivells de supervivència que començaven a posar en risc l'estat del benestar o l'impuls al progrés econòmic. Els esverats de sempre diran que això rebaixa la tensió en la qual voldrien que estiguéssim instal·lats perpètuament en el procés cap a la República catalana. Però l'aprovació d'uns pressupostos no supera la greu contradicció estructural del dèficit fiscal de Catalunya. Les noves dades recollides per la Conselleria corresponent continuen marcant el 8% del PIB com a quasi constant del dèficit que l'Estat imposa als ciutadans de Catalunya, al marge de la seva ideologia.

Per altra banda, l'acció social més la denúncia de la violència econòmica estructural de l'Estat contra Catalunya, haurien de ser l'agenda social obsessiva de totes les conselleries de la Generalitat i dels partits que li donen suport. I això hauria de passar per la presència física i comunicativa d'ambdós vessants – denúncia i acció social- en tots els territoris, però especialment allà on el missatge de la catalanitat democràtica bàsica costa més d'arribar. I em temo que, tot i que amb diferents sensibilitats evidents en els dos partits de Govern, queda molt per fer en aquesta direcció.

Per altra banda, l'agenda de la Taula de diàleg ens és desconeguda, sabent que la part catalana sempre tindrà de música de fons l'amnistia i l'autodeterminació. I la part espanyola tindrà, d'entrada i com a molt, una nova reforma estatutària. Si aquest és l'únic camp de joc, la taula serà amb convidats de pedra, immòbils. No sé si n'és l'autor intel·lectual, però recordo la intervenció d'un diputat basc en el debat d'investidura que va parlar d'exigir al Govern de l'Estat una agenda democratitzadora. I aquest és el desllorigador del nus; aquesta és la prova del nou necessària. El PSOE de Sánchez s'hauria d'adonar que la suposada diarquia PPSOE que controlava tots els aparells de l'Estat és falsa.

Que, de fet, qui controla exèrcit, policia, Guàrdia Civil, cúpules del poder judicial, Tribunal Constitucional, Tribunal de Cuentas, Junta electoral, etc és el nucli endogàmic familiar i ideològic vinculat a la casta econòmica que pivota cap al postfalangisme de Vox i que té d'ala més progressista els personatges del sector criptofalangista del PSOE, de la corda de Bono i d'algun baró territorial. El PSOE de Sánchez està en una cruïlla. O aprofita per neutralitzar els aparells ideològicament i convertir-los en professionals no polititzats, o aquests aparells no es limitaran – no es limiten- a barrar el pas a qualsevol opció autodeterminista, sinó a barrar el pas a qualsevol alternativa mínimament d'esquerres i laica, i a una evolució intel·ligent d'Espanya cap a una democràcia homologable al nord d'Europa i, per tant, amb garanties d'estabilitat política i progrés social.

No queda clar que l'agenda social del Govern català, que depèn de nosaltres, i encara menys l'agenda democràtica del Govern PSOE- Podemos avancin, davant d'un Estat profund que vol marcar totes les agendes. Llavors, la societat civil, que inclou entitats i partits, s'ha de fabricar una pròpia agenda de confrontació democràtica no violenta amb la cara fosca de l'Estat espanyol. El recent comunicat de Tsunami Democràtic dient que estaven vius, que reflexionaven sobre encerts i errors i que treballaven per objectius concrets a mitjà i llarg termini, sense involucrar-se en el curt termini, és una mostra de cap on hauria de reflexionar tothom. I de les entitats legals i públiques, només veig a Òmnium complint totalment amb una estratègia d'inclusivitat i mirada llarga, en una confrontació, que serà també llarga, de desgast i construcció alhora.

L'ANC que té iniciatives lloables com el consum estratègic i candidatures d'Eines de País, cau en la temptació de pronunciaments curtterministes, interferint el ja prou complicat panorama interpartidari. I els partits, tots, amb un relat massa centrat en les possibilitats institucionals, jurídiques o simbòliques, no estan transformant les seves organitzacions de cara a la tasca pendent, ni marcant als seus militats les prioritats de la lluita no violenta per a l'agenda del poder. Perquè, ho hem de tornar a repetir davant de tan bocamoll, que s'ho juga tot a una confrontació retòrica o a un diàleg de dubtós final: per exercir el dret d'autodeterminació, cal tenir el poder per autodeterminar-se.