La renúncia explícita de Carles Puigdemont a ser investit pel Parlament per la negativa d'ERC i de bona part dels seus companys de viatge de Junts per Catalunya a fer-ho a distància -posant en risc els membres de la mesa i els alts càrrecs i diputats investigats pel Suprem- ha agafat a contrapeu bona part de l'independentisme. Les reaccions irades a les xarxes, els comentaris decebuts d'alguns lectors i el comunicat de l'ANC criticant la renúncia ho han fet evident. Com en tot moviment de masses, a l'independentisme hi ha una part, gens menyspreable, dels implicats que s'abona a pensar que les coses són com voldrien que fossin i no com realment són i que, amb més emotivitat que racionalitat, passen d'aplaudir herois a assenyalar traïdors en qüestió d'hores.

Feia setmanes que el pas del president a l'exili, que ell presenta com a “provisional”, s'estava coent a foc lent. Dimecres de la setmana passada vam avançar-vos a NacióDigital que ja estava decidida malgrat que hi havia dirigents polítics i mitjans que preferien ignorar-ho a l'espera d'un gir que, més que no pas en resurrecció republicana, hauria acabat en unes altres desgastadores i incertes eleccions autonòmiques. Ha passat, doncs, el que era inevitable d'acord amb el context. La maniobra d'ERC oferint el seu líder com a alternativa a Jordi Sànchez i en clau de “govern legítim” -no se sap si per reivindicar Junqueras pel risc de confinar-lo a la foscor de la seva cel·la d'Estremera o per enfortir la seva posició negociadora- ha acabat d'enrarir l'ambient. Veurem quin recorregut té.

Ja en la campanya electoral del 21-D hi havia dubtes -més que raonables- que el president tornés del seu exili a Brussel·les fos quin fos el resultat. Per fer-ho possible es parlava de buscar un acord amb la Fiscalia que era com a mínim tan complicat com el referèndum pactat dels “comuns”. Alguns, com ara el conseller Carles Mundó, van reclamar realisme i plans B davant la seva situació penal i ja van deixar a entreveure que ERC, agradés o no, no estava disposada a fer malabars per investir-lo. Que la República de l'1-O nasqués superant els 2 milions de vots després d'un referèndum on la participació no va desbordar la del 9-N, que el 27-O es quedés per desembalar, i que en les eleccions convocades per Mariano Rajoy, que la podien ratificar, el sí es clavés en el 47%, xifra icona d'un empat que fa tres anys que dura i que bloqueja la política del país, van fer la resta.

La República per desembalar, la cruesa de la repressió de l'estat -afrontada sense una resposta coordinada dels agents independentistes- i el desgast d'una negociació de la qual poques coses sobre el full de ruta es poden fer públiques sumades a la por i la desconfiança han complicat més el panorama. Puigdemont, ho advertia aquesta setmana Joan Serra Carné ja abans que renunciés formalment, pot convertir en una anècdota grotesca l'estructura política que liderarà a Brussel·les si els fets del govern de Barcelona, per més autonòmic que sigui, no faciliten que ell hi posi un relat coherent.

En aquest sentit, el clima de retrets i desconfiances entre Junts per Catalunya, ERC i la CUP és preocupant. El mapa polític obliga els tres actors independentistes a, més enllà de les seves lluites per decantar l'acció del govern cap a la seva agenda social i econòmica i lluitar per l'hegemonia en el seu espai, treballar conjuntament. La rancúnia que expressa Puigdemont cap a Esquerra en les seves intervencions -a preguntes de Jordi Basté ha admès, per exemple, que havia comès un error no interessant-se per la família de Junqueras- i la poca generositat que els republicans gasten amb el president són actituds a rectificar si es volen mantenir les constants vitals del projecte.

Estan obligats a fer-ho junts perquè hi pot haver una majoria independentista encara més àmplia i que arribi a xifres òptimes, sí, però el que no hi haurà és una majoria independentista només de centre-dreta o només d'esquerres. ERC no pot aspirar a fagocitar l'espai de l'antiga CiU i fer-lo residual, la CUP no pot basar l'èxit de la seva acció política en fer evident la derrota ideològica de l'altre, i el món de l'antiga Convergència farà bé si deixa de tractar Esquerra com un germà petit obligat a adaptar-se a les normes del gran, que no sempre han estat eficaces i altruistes. Els darrers resultats, tant al Parlament com al Congrés espanyol, ens diuen que són bessons. I és possible que segueixi sent així.

Qui estigui de forma efectiva al capdavant de la Generalitat ha de recuperar la institució i trobar formes de fer república, sí. Però res de tot això serà possible si abans, i de forma urgent, no inverteix temps i esforços en refer el clima de confiança entre els dos grans partits independentistes. Només així el camí es farà transitable i il·lusionant, serà factible presentar pros i contres del procés i dubtar sense por a ser desqualificat, i pensar a guanyar fent sobresortir la veritat i l'autoexigència.