Els Watson em caben a la mà. L’Antònia Carré, l’escriptora i editora de Cal Carré, ha editat aquest text del 1804, un text inacabat de Jane Austen, ple de fina ironia que explica el desgavell d’aquesta família, d’Emma Watson i les seves germanes. Això a les llibreries, i en traducció catalana de Núria Sales, i des d’aquesta setmana tenim la versió teatral a l’abast. Laura Wade signa la comèdia que ara es pot veure al TNC, amb direcció de Josep Maria Mestres, construint un possible final per la novel·la. És una de les grans apostes de lluïment del Nacional, amb un gran muntatge i amb 19 actors damunt l’escenari. Tota una fita.
Tinc totes les ganes del món per veure el muntatge i assumir la paradoxa de dimensions que hi ha entre el llibre mida telèfon mòbil i el megamuntatge teatral. Quina força que té la paraula i quina capacitat de compressió que té la imaginació, i de retruc el desplegament teatral.
Com també tinc moltes ganes d’anar al Lliure a veure el Macbeth, que estrena el mandat de Júlio Manrique. Ganes de veure bona feina damunt l’escena, i treure’m el mal regust de la Gala dels Gaudí, i el greu de no projectar-hi tot el talent d’actrius i actors del país en una nit de festa com aquella.
Em reconcilio amb la professió només entrant en una sala de cine, a veure els títols que competien per l’estàtua, i quan m’assec a una de les sales de teatre del país. Aquestes que volem que no estiguin buides, ni el dissabte 16 de març, ni els dies que aixequen el teló. Teatres plens, cines plens, per gaudir (sí) de la bona feina.
I ara que venen Goya i Òscar ens fregaran per la cara i per pantalla que una gala és una festa, una festa que com a primer objectiu busca el reconeixement d’aquestes bones interpretacions, i que busca contagiar els espectadors perquè surtin de casa i omplin butaques. Tinc ganes de comèdia, de drama representat, perquè per això la representació de la vida ens ajuda a refer-la a entendre-la.
Aquests dies de drama personal, de revolta pagesa, en què els actors, en el sentit de passar a l’acció, han sigut els pagesos convocats a cop de xat de WhatsApp, en aquesta plataforma 6F (i que els manté a les carreteres i que han ocupat la Barcelona-plató, en un col·lapse cívic i educat, que ha rebut també la comprensió urbanita), la contradicció continua.
No pot ser que l’agonia del camp, el clam del relleu generacional, mentre es fan les coses ben fetes per part dels pagesos, quedi sepultada per problemes eterns de paperassa administrativa, subvencions endarrerides, estigmatitzacions i menysteniments absurds i tronats. Tots en venim, amb més o menys llunyania, del tros, i no pot ser que el 2024 la canalla no sàpiga distingir un all d’una ceba, perquè el desconeixement fa que després es perdi el valor de les coses.
Això en l’esfera del pensament popular, de la coexistència social, de l’ús que fem del defora. Una altra cosa, i és el que compta i el que mobilitza (més en el cas de Catalunya) és guanyar-se la vida sense que se’t mengin tots aquests altres efectes de la sequera, la inflació, la fauna salvatge desmarxada, les subvencions que no arriben, els costos de productes fitosanitaris, de combustibles, maquinària, i l’esforç físic i mental de tirar endavant una explotació agrària i ramadera. I si parlem dels pescadors podrem unificar queixes, i de pensar com s’equilibra amb la necessitat d’omplir cistelles i de rebre productes de fora de la UE sense la mateixa exigència de producció.
Aquesta ha sigut la "gala" que ha triomfat aquesta setmana, sense arribar a saber com s’acabarà la reivindicació i la resposta del Govern, i del Parlament. Dimarts és Unió de Pagesos qui convoca protestes a Mercabarna, Port de Tarragona i AP-7 a la frontera, i encara n’hi haurà més. Europa i Madrid també tenen la seva responsabilitat legislativa i de gestió en les raons de la revolta pagesa.
Tinc totes les ganes del món que aquest neguit vital tingui resposta, encara que siguem conscients de la dificultat d’atendre i encertar en totes les claus de la transformació que té la feina que ens dona el menjar quan som a taula, i que no tot és comèdia.
Tinc totes les ganes del món per veure el muntatge i assumir la paradoxa de dimensions que hi ha entre el llibre mida telèfon mòbil i el megamuntatge teatral. Quina força que té la paraula i quina capacitat de compressió que té la imaginació, i de retruc el desplegament teatral.
Com també tinc moltes ganes d’anar al Lliure a veure el Macbeth, que estrena el mandat de Júlio Manrique. Ganes de veure bona feina damunt l’escena, i treure’m el mal regust de la Gala dels Gaudí, i el greu de no projectar-hi tot el talent d’actrius i actors del país en una nit de festa com aquella.
Em reconcilio amb la professió només entrant en una sala de cine, a veure els títols que competien per l’estàtua, i quan m’assec a una de les sales de teatre del país. Aquestes que volem que no estiguin buides, ni el dissabte 16 de març, ni els dies que aixequen el teló. Teatres plens, cines plens, per gaudir (sí) de la bona feina.
I ara que venen Goya i Òscar ens fregaran per la cara i per pantalla que una gala és una festa, una festa que com a primer objectiu busca el reconeixement d’aquestes bones interpretacions, i que busca contagiar els espectadors perquè surtin de casa i omplin butaques. Tinc ganes de comèdia, de drama representat, perquè per això la representació de la vida ens ajuda a refer-la a entendre-la.
Aquests dies de drama personal, de revolta pagesa, en què els actors, en el sentit de passar a l’acció, han sigut els pagesos convocats a cop de xat de WhatsApp, en aquesta plataforma 6F (i que els manté a les carreteres i que han ocupat la Barcelona-plató, en un col·lapse cívic i educat, que ha rebut també la comprensió urbanita), la contradicció continua.
No pot ser que l’agonia del camp, el clam del relleu generacional, mentre es fan les coses ben fetes per part dels pagesos, quedi sepultada per problemes eterns de paperassa administrativa, subvencions endarrerides, estigmatitzacions i menysteniments absurds i tronats. Tots en venim, amb més o menys llunyania, del tros, i no pot ser que el 2024 la canalla no sàpiga distingir un all d’una ceba, perquè el desconeixement fa que després es perdi el valor de les coses.
Això en l’esfera del pensament popular, de la coexistència social, de l’ús que fem del defora. Una altra cosa, i és el que compta i el que mobilitza (més en el cas de Catalunya) és guanyar-se la vida sense que se’t mengin tots aquests altres efectes de la sequera, la inflació, la fauna salvatge desmarxada, les subvencions que no arriben, els costos de productes fitosanitaris, de combustibles, maquinària, i l’esforç físic i mental de tirar endavant una explotació agrària i ramadera. I si parlem dels pescadors podrem unificar queixes, i de pensar com s’equilibra amb la necessitat d’omplir cistelles i de rebre productes de fora de la UE sense la mateixa exigència de producció.
Aquesta ha sigut la "gala" que ha triomfat aquesta setmana, sense arribar a saber com s’acabarà la reivindicació i la resposta del Govern, i del Parlament. Dimarts és Unió de Pagesos qui convoca protestes a Mercabarna, Port de Tarragona i AP-7 a la frontera, i encara n’hi haurà més. Europa i Madrid també tenen la seva responsabilitat legislativa i de gestió en les raons de la revolta pagesa.
Tinc totes les ganes del món que aquest neguit vital tingui resposta, encara que siguem conscients de la dificultat d’atendre i encertar en totes les claus de la transformació que té la feina que ens dona el menjar quan som a taula, i que no tot és comèdia.