Es fa difícil trobar un precedent històric tan crític com l’espectacle que han ofert aquests dies els dirigents del PSOE. Els més vells dels papers potser deuen recordar la dimissió tàctica de Felipe González com a secretari general del partit en el XXVIII congrés per forçar els seus companys a acceptar la renúncia al marxisme. Una dimissió que va conduir a la formació d’una gestora i va culminar amb el retorn del mateix González. Encara no se n’ha anat. Hi ha hagut altres moments durs, com ara l’episodi les sortides encadenades dels darrers secretaris generals, sempre després de derrotes electorals o campanyes de demolició, instigades, sovint i per cert, pel diari oficial del partit, que aquests dies ha sucat les plomes en els sucs intestinals de Pedro Sánchez.

Potser sí, potser hi ha hagut altres moments culminants en la calamitat socialista, però la imminència o la intensitat del darrer drama eclipsa tots els anteriors. El PSOE s’ha migpartit. La facció guanyadora se n’ha sortit agònicament i la victòria in extremis no sembla ser definitiva. Un dels motius que ha empès els denominats “crítics” ha destronar Sánchez ha estat, a més dels estrictament personals i tribals, l’actitud que el partit ha de prendre en la investidura de Mariano Rajoy. Per ara, l’argument que ha fet valdre la facció guanyadora ha estat evitar que el seu exsecretari general obrís unes incertes converses amb Podemos i els independentistes catalans per intentar lligar de nou una alternativa de govern sense Ciutadans. Ningú ha assumit obertament que el PSOE hagi de facilitar amb l’abstenció la segona investidura de Rajoy, però els partidaris del secretari general dimitit han retret als seus rivals en tot moment aquesta intenció no declarada.

Aviat se sabrà qui mentia. La nova gestora del PSOE, oberta i intervinguda en canal per les federacions extremenya i andalusa –el PSOE és cada vegada més Andalusia i Extremadura– haurà de decidir en les pròximes setmanes si presten l’abstenció que Mariano Rajoy els demana o si accepten la incertesa de forçar unes terceres eleccions. Vells i momificats dirigents ja alerten que aquesta eventualitat afebliria encara més el partit.

El problema és que els “crítics”, ara “oficials”, no han assumit encara clarament aquesta opció. Per tant, alguns dels perdedors, com ara els dirigents del PSC, s’han afanyat a declarar que l’única opció aprovada pel comitè federal continua sent el no. Convocar un nou comitè federal per revocar-la comportaria recuperar la tensió, sacsejar de nou l’estructura alterada d’un PSOE cada dia més envescat. Amb un altre problema afegit: no és arriscat suposar que la majoria de la militància no comparteix de cap manera l’opinió de facilitar un govern del Partit Popular. Encara que la mostra que es va aplegar al carrer de Ferraz dissabte passat no pot ser considerada representativa, allà no hi havia cap partidari de no amargar la festa a Rajoy.

L’espectacle que ha representat el PSOE aquests dies i el paperot que s’han adjudicat alguns dels seus líders i exlíders –abanderats per Felipe González– no s’ha acabat. Serà digna de veure la nova convocatòria del comitè federal que proposi l’abstenció necessària perquè Mariano Rajoy recuperi la presidència del govern espanyol. Encara resultaria més interessant que la gestora decidís prendre sola aquesta decisió per evitar el rebrot alterat de la divisió...