Si no ho heu fet, llegiu algun dia el poema escrit l'any 1959 per Salvador Espriu amb el títol "M'han demanat que us parli de la meva Europa". En ell hi trobareu definicions d'una actualitat esfereïdora "Jo sóc d'una petita terra... estesa a llevant al llarg de la vella mar que atansa el difícil i sangonós diàleg de tres continents..."

Una preciosa i realista definició de Catalunya, una preclara definició dels conflictes que des de temps molt reculats viuen les dues ribes de la Mediterrània i –sobretot- una definició del que ell voldria que fos Europa, aquesta "unitat superior que duu el nom, obert, bellíssim, d'aquella filla d'Agènor".

L'any 1959 encara no podíem imaginar el que podria ser la Unió voluntària dels Estats de la vella Europa, l'indret on durant dècades s'ha concentrat la prosperitat, la defensa dels drets laborals deels seus treballadors i el desenvolupament de serveis públics universals que hem acabat batejant com Estat del Benestar.

Quan arribi el dia haurem fet el primer i inesborrable pas vers la suprema unió i igualtat entre tots els homes. Espriu acaba demanant-nos que no sigui decebuda la nostra esperança ni escarnida la nostra confiança.

Però aquella unió que somiava el poeta i la que volíem els que creiem que el reducte del món on la defensa dels drets humans importa a l'hora de definir la prosperitat dels pobles té molts enemics.

Trump, el totpoderós president dels Estats Units ha dit sense embuts que la Unió Europea és un dels seus enemics, després d'una tempestuosa cimera de l'OTAN on els altres líders van sentir vergonya del seu comportament.

Un altre enemic poderós de la unió dels estats d'Europa és Rússia, que veu amb satisfacció com la seva actuació a Síria, ajuda a crear problemes a la UE, a la que agradaria veure desintegrada. No només ha bombardejat població civil, fent-nos creure que és un aliat contra ISIS, sense ser-ho; sinó que vol una UE afeblida, enfrontada perquè no sigui capaç de mantenir les sancions que va imposar a Rússia arran de la seva incursió a Ucraïna.

Aquests dos líders de potències on els drets humans es veuen cada vegada més amenaçats, on la població penitenciaria creix sense parar, cal sumar la supremacia econòmica de la Xina que no ha conegut, en l'era moderna cap sistema democràtic homologable, però que està desplaçant l'eix econòmic cap orient.

No puc deixar de preguntar-me quins avantatges ha vist el govern presidit pel Molt Honorable Joaquim Torra per demanar que Trump i Putin siguin els mediadors d'un conflicte polític que intenta trobar sistemes d'aprofundiment democràtic, que busca una solució on la població pugui participar en la solució difícil, però vull creure que possible, d'una Catalunya que vol decidir lliurement el seu vincle amb Espanya.

En els mateixos dies que es feia aquesta petició que no comparteixo, l'expresident i Molt Honorable Carles Puigdemont demanava la participació de Tusk en el conflicte català. Confesso que considero el president del Consell d'Europa una de les persones més assenyades d'aquesta realitat avui estintolada que és la Unió Europea.

Subscriuria, doncs, qualsevol actuació que ens acostés la simpatia de Donald Tusk; però no crec que hagi oblidat els seus esforços l'octubre d'ara fa un any quan li demanava al llavors president Puigdemont que no prengués decisions irreversibles i que respectés els pilars que units per la diversitat se sustenten sobre principis constitucionals acceptats pels Estats d'Europa.

Europa té els seus pitjors enemics dins les seves pròpies fronteres, els governs de Polònia i Hongria legislant contra els valors fundacionals de la Unió i obligant a activar l'article 7 del Tractat de la Unió que podria acabar amb la seva expulsió; els grups d'extrema dreta, xenòfobs i amb un discurs apocalíptic cap a les migracions que aquest món tan desigual que ells afavoreixen amb les seves polítiques econòmiques i, de cap manera hauríem d'oblidar els partidaris del Brexit, que van guanyar un referèndum amb una campanya de promeses falses que s'han posat en evidència i que afebliran encara més aquesta Unió voluntària d'Estat amb vocació de persistència.

L'any 2019 hi haurà eleccions a Europa, estaria bé que després de dècades de victòries conservadores tornessin a guanyar les forces progressistes. Mentrestant, si el catalanisme polític vol seguir formulant entre els seus principis el de l'europeisme, hauríem de començar per no fer-nos estimar pels seus enemics i per escoltar les veus assenyades que surten del cor d'aquella Europa que somiava Espriu.