Pedro Sánchez va avançar les eleccions per evidenciar que el PP i el Vox pactarien allà on fos possible, l'acord al País Valencià li fortifica el relat. El dubte és si en tindrà prou per mobilitzar l'esquerra davant d'una dreta i d'una extrema dreta que, desinhibides, donen pistes de fins on estan disposades a guanyar la batalla cultural a través d'un retorn al passat sense complexos. València, com ho va ser en l'època de la turbocorrupció -impossible d'oblidar aquella estampa de Francisco Camps i Rita Barberà en un Ferrari durant el Gran Premi de Fórmula 1 a la ciutat-, indica exactament què pot passar a la Moncloa si hi posa els peus Alberto Núñez Feijóo amb el suport de Vox. No és el mateix el PP de Mariano Rajoy amb majoria absoluta que un Feijóo condicionat -dins del consell de ministres o fora, des del Congrés- per Santiago Abascal.

No n'hi ha prou amb destruir Sánchez a les urnes. El missatge que desprèn el PP és que cal perdre els complexos i acabar amb el llegat de l'anomenat sanchisme, que inclou els socis estables de la legislatura -ERC i Bildu, presumpte màscara d'una ETA derrotada fa més d'una dècada- i també l'herència d'Unides Podem, amb Irene Montero com a cap de turc entregat pel foc amic de Yolanda Díaz i la plataforma Sumar. El pacte a València -que reconeix els Països Catalans per eliminar-los, curiosa paradoxa- inclou un vicepresident torero, amb tot el que això implica. L'únic que ha aconseguit el PP a nivell reputacional és que l'extrema dreta renunciés a situar al govern el seu líder valencià, condemnat per maltractament. Un maltractador o un torero: una dicotomia vigent en l'Espanya del segle XXI, i que no té un cost -ara- electoral.

Tot el que ha passat aquests dies a València emmarca perfectament què hi ha en joc a les eleccions del 23-J. I, de passada, serveix per desemmascarar la presumpta moderació -una qualitat que, en un moment o altre, tots els presidents del PP intenten accentuar, sobretot quan venen a Catalunya i encara més si parlen davant l'empresariat- de Feijóo. El vicepresident torero és un missatge tan desinhibit de la dreta que inhabilita el líder del PP per voler aixecar la bandera del centrisme. El principal atribut sobre el qual es pot recolzar el cap de files conservador és el vent a favor, aquella tendència que en política fa que tot faci baixada i que sembla estar vivint ara mateix el conglomerat del PP i de Vox, ja sigui per la mobilització de les pròpies files -mai hi havia hagut tant d'entusiasme- o bé la desmobilització de les contràries.

L'onada conservadora és un fet, encara que en algunes parts de l'Estat -com a Madrid- es revesteixi d'un caràcter liberal que només il·lustra una manca de lectures preocupant sobre un corrent ideològic històric que no té res a veure amb el que propugna Isabel Díaz Ayuso. Davant d'això, l'esquerra ha optat per la resistència -el Sánchez dels últims mesos- o directament per l'autodestrucció, com exemplifica la negociació agònica entre Sumar i Unides Podem. El líder del PSOE es troba atrapat en un dilema: necessita aglutinar tant vot útil com sigui necessari, i al mateix temps que Yolanda Díaz no s'ensorri. L'objectiu no és guanyar, sinó que Feijóo no hi arribi i, a partir d'aquí, obrir el joc dels pactes. Els mateixos pactes que la dreta li retreu i que tan bé està rendibilitzant a les urnes Feijóo, com demostra el mapa autonòmic del 28-M.

Després d'una legislatura d'avenços rellevants en matèria de drets, el conservadorisme -el més homologable a Europa, però també el més tronat- truca a les portes de la Moncloa. Sovint, com més notables són els avenços socials, més dura és la reacció posterior. Sánchez no és precisament un revolucionari -sempre és bo recordar que el cos li demanava pactar amb Albert Rivera com a prioritat-, però la contraposició amb la dreta actual el converteix en poc menys que un bolivarià, titella dels independentistes i d'ETA. Mèrit de la dreta, experta en embarrar el terreny de joc -no és la primera vegada que ho fan-, i demèrit de l'esquerra, perduda sempre en mil batalles i que després lamenta al carrer el que no fortifica a les urnes. L'espòiler valencià indica que el retrocés ja és un fet i que tothom el patirà.