"L'estaca" és la cançó catalana que ha tingut major transcendència arreu del món. Escrita fa 50 anys per Lluís Llach amb una lletra contra el règim franquista el seu impacte ha trencat tota mena de barreres lingüístiques i polítiques i s'ha convertit en una eina tant contundent com poètica davant les injustícies. Quan la gent se la fer seva, després de ser interpretada en directe als primers recitals i ser publicada en un EP de 4 cançons per Concèntric –el segell d'Errmengol Passola–, el cantautor de Verges va veure com la censura la prohibia ràpidament i li denegava que fos interpretada en directe. El llançament al mercat va ser a la cara B del tercer EP de Lluís Llach, que promocionava la cançó “Cop de destral”.

L'èxit de la cançó té el poder de la metàfora, el ritme de valset que acompanya els versos i, evidentment, també la censura. Tot i que inicialment va ser permesa, la seva popularització va inquietar les autoritats del règim i la prohibició va contribuir definitivament a la seva difusió. El tema ja era conegut pel públic que el reclamava a cada concert i, en alguns casos, per burlar la censura Llach i els seus músics la tocaven i era la gent qui la cantava. L'edició original va ser supervisada pel llavors director artístic del segell discogràfic, Josep Maria Espinàs, i la llegenda explica que va ser l'escriptora Maria Aurèlia Campany qui va orientar el jove cantautor per concretar "La columna" en "L'estaca" definitiva. Per la seva banda, els arranjaments i la direcció musical es deuen al pianista de la Cançó, Francesc Burrull, premiat recentment amb la Creu de Sant Jordi, que va contribuir a refermar la seva melodia.

Avui en dia encara queden moltes estaques per tombar i la cançó segueix sent versionada arreu del món. Es calcula que s'han publicat prop de dues-centes cinquanta versions de L'estaca, gravada amb estils de tota mena, i que s'ha traduït a una trentena de llengües. La gran propagació es va assolir quan a finals dels setanta el sindicat polonès Solidarnösc, dirigit pel que anys més tard va ser president del país, Lech Walesa, la va adoptar com a himne i es va convertir en símbol d'oposició al règim comunista. De fet, va ser incorporada a partir de l'adaptació de Mury, realitzada el 1978 pel cantautor polonès Jacek Kaczmarski, i que posteriorment també va enregistrar Jean-Michel Jarre en un concert en directe als molls de Gdansk el 2005, per celebrar el 25è aniversari del moviment obrer.

L'estaca de Llach s'ha propagat com el vent de la llibertat a les primaveres àrabs, a la lluita contra el règim autoritari rus o contra la policia l'1 d'Octubre. La seva força imparable fa que la reivindicació democràtica als carrers l'hagin tornat a posar d'actualitat, i que hagi generat també al seu voltant una nova literatura. El guionista Josep Maria Bunyol (Barcelona, 1975), n'ha escrit una crònica sentimental al llibre "Jo també cantava L'estaca", publicada per Ara Llibres, que posa en evidència la utilització de la cançó pels més joves quan han tornat a córrer davant dels uniformats. Perquè, segons explica, hi ha coses que no tornen perquè mai no han acabat de marxar, i perquè són el moll de l'òs de tota una generació que la transmet de boca a oïda igual que les cançons de bressol o les peces tradicionals.

Les cançons són com l'ADN de les persones que es transmeten dels pares als fills amb una enorme facilitat i sense un motiu aparent. I és en aquesta categoria que val la pena subratllar i destacar l'obra de l'il·lustrador Jordi Vila Delclòs (Barcelona, 1966) que ha transformat la lletra de "L'estaca" en un còmic per als més petits. Símbol Editors remarca que la cançó ha esdevingut un himne que traspassa fronteres i generacions, un clam per la llibertat que forma part del nostre patrimoni col·lectiu. I, de fet, l'obra gràfica contribueix a la seva mitificació, amb una excel·lent traça de línia clara i colorista, com a part de la nostra història recent.

Els dibuixos de Vila Delclòs posen al dia la lletra. Des del carrers empordanesos a les ciutats, des dels murs per enderrocar a la força del poble davant la policia. Un clam de llibertat i democràcia que s'inspira en les manifestacions i la defensa popular dels col·legis electorals per al referèndum de l'1-O, i que demostra el poder de la gent i el poble per enderrocar les opressions exercides pel poder autoritari. Perquè les cançons no caduquen, sinó que formen part de la banda sonora de la història que escriuen les perspnes en la reconstrucció dels seus drets humans i nacionals.

L'estaca -o el mur de la il·lustració de l'àlbum- encara no s'ha tombat ni ha caigut, però si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar, perquè segur que ben corcada deu ser ja. Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà, segur que ens podrem alliberar... diu la cançó.