Ahir va fer 18 anys del tancament d'Egunkaria i de les tortures als seus periodistes. També al seu director, Martxelo Otamendi. Tortures permeses per l'aparell judicial espanyol, condemnat posteriorment pel Tribunal Europeu de Drets Humans amb poc més que una multa.

Ho recordo com un fet políticament molt remarcable de la meva adolescència. En aquella època feia 2n de Batxillerat i era el segon mandat d'Aznar, el de la mà dura contra el nacionalisme català i basc. També era l'època en què per tal justificar el trencament de les negociacions amb ETA, els polítics espanyols deien allò que "sin violencia se puede hablar de todo". Recordo com a la classe de filosofia, sempre en castellà, i en què la professora elogiava Fernando Sabater com si fos l'encarnació de la il·lustració a la terra, va sorgir un dia el tema del terrorisme i ETA, i al mig del debat li vaig recordar a la professora que què passava amb el terrorisme d'Estat, amb els GAL. No li va agradar gaire.

L'esclat de nacionalisme espanyol d'aquella època es justificava perquè calia lluitar contra el terrorisme. ETA va plegar el 2011, però l'onada va continuar. També l'onada hipercentralitzadora a Madrid, a major glòria de la nació de tots els espanyols i en perjudici de Castella i les nacions espoliades per finançar l'invent.

Es deia que sense violència es podia parlar de tot i, per tant, el poble català va entendre que aquest tot també incloïa el seu dret a l'autodeterminació. Manifestació rere manifestació, any rere any, entre 2010 i 2019 no hi va haver mai ni un sol incident ni un sol aldarull de cap mena, encara menys cap incident que es pogués considerar "violent". No va importar. Els Jordis a la presó condemnats per sedició juntament amb mig govern, el president Puigdemont i l'altra meitat del govern a l'exili, centenars d'alcaldes i alts càrrecs imputats, desenes de manifestants acusats de tota classe de delictes i zero voluntat per part de l'estat espanyol de trobar una solució política a la demanda catalana d'autodeterminació.

L'última prova l'hem tinguda aquesta setmana, un cop l'independentisme ha tret el famós 51% en unes eleccions, que feia anys que tot l'aparell de propaganda del règim deia que no teníem com argument per negar tota legitimitat a les demandes catalanes, el govern espanyol ha dit que això no importa perquè "la ley es la ley y España una y no cincuenta-y-una". Era d'esperar, i per aquest motiu va caldre fer l'1-O. L'independentisme al complet ha d'entendre que d'Espanya n'hi ha una, si vol avançar. El motiu pel qual neguen l'autodeterminació no té res a veure ni amb el pacifisme ni amb els percentatges, el neguen perquè consideren la imposició de la unitat d'Espanya un bé major que el dret dels pobles a autodeterminar-se i que la voluntat dels catalans.

Ara el PSOE ha decidit que dirà que la gent de JxCat és xenòfoba. El relat alimentat per l'ànima més sectària d'ERC i pel lideratge dels Comuns, ara és fet servir pel partit dels Lambán, García-Page, Rodríguez-Ibarra o José Bono. És la tècnica de la transposició de la qual Goebbels era un mestre: acusar l'altre d'allò que en realitat ets tu. Hi tenen pràctica. Ens acusen de colpistes aquells que segueixen legitimant el cop d'estat del 36. Ens acusen de nazis aquells que van guanyar la guerra amb l'ajuda de Hitler i que permeten actes d'homenatge a la División Azul. Ens acusen de supremacistes aquells qui han imposat el castellà a cop de bastó i de decret durant segles. I ara ens acusen de xenòfobs aquells qui han instaurat una catalanofòbia social tan transversal que han empresonat a gent innocent durant 3 anys i quasi ningú ha alçat la veu. Amb el mateix principi defensen l'empresonament de cantants en nom de la llibertat d'expressió; aquesta setmana ha estat Hasél, fa 3 anys hauria estat Valtònyc si no hagués marxat a l'exili.

Les crisis successives, la precarietat i l'immobilisme de Rajoy i de Pedro Sánchez la darrera dècada ha enviat el missatge que hi ha coses que no es poden canviar per molts vots que aconsegueixis. El règim del 78, fundat sobre la legalitat franquista i envernissat i evolucionat per les urnes, s'ha tret del tot la careta. Ara som molts els qui ho veiem, però tinguem clar recordant el cas Egunkaria que l'estat espanyol no ha canviat, en tot cas hem canviat nosaltres.