Pedro Sánchez sap des del minut 1 del seu breu mandat que del que es tracta no és de governar, sinó d'encarar amb solvència una campanya electoral llarga que permeti al PSOE recuperar el terreny perdut a mans de Podemos i Ciudadanos. Per això la seva gestió és una successió d'anuncis amb gran impacte mediàtic –exhumació de Franco, diàleg amb Catalunya– però que encara s'ha de veure quina concreció tenen.

La negativa alemanya a extradir Puigdemont per rebel·lió posa contra les cordes l'estratègia traçada per l'Estat per resoldre el problema català. Cada cop més sovint, veus autoritzades del poder espanyol –l'administració, la judicatura, la banca, les empreses de l'IBEX– manifesten amb la boca petita la seva preocupació per una constatació demolidora: la violència policial i la repressió judicial i la manipulació mediàtica no han aconseguit desactivar la bomba que amenaça la integritat de l'Estat.

Les enquestes privades que circulen de forma discreta pels despatxos de Madrid mostren que el suport a l'independentisme no només no disminueix, sinó que mostra un creixement suau però sostingut. L'intent d'octubre de 2017 va fracassar en l'objectiu de fer de Catalunya una república independent, però va fer veure a milions de persones que la independència és una possibilitat real i plausible. D'aleshores ençà, la pregunta que l'independentisme es fa –i fa als seus dirigents amb insistència– no és si la república és possible, sinó quan serà una realitat.

El nou president del govern espanyol sap que una gestió solvent del tema català és crucial per tenir opcions en les properes eleccions. L'estratègia de judicialització del conflicte, acordada entre PP, PSOE i Cs, trontolla i s'esquerda. Els exiliats han desactivat –gràcies a la justícia de diversos estats europeus– el relat fictici de tipus penals que no s'ajusten als fets en qüestió. Els presos polítics han solidificat la idea d'una Espanya que no negociarà mai prèviament l'autodeterminació de Catalunya. 

L'Estat és a les portes d'una crisi de gran magnitud. L'afer Corinna és la punta d'un iceberg que no és de gel, sinó de fems. L'economia patirà molt quan el BCE comenci a retirar el respirador artificial i redueixi la compra de deute. Hi ha qui somia amb la caiguda de la monarquia i amb una Tercera República que possibiliti un encaix a les aspiracions catalanes. Esperances vanes de canvi en un Estat que trontolla però que no caurà ni canviarà en les seves parets mestres, que són les mateixes que va deixar ben bastides el dictador. 

Mentrestant, l'independentisme travessa un moment molt delicat, amb   una guerra sorda entre faccions que cada cop és menys sorda, com a conseqüència d'una catarsi mal feta dels fets d'octubre –encara no s'ha explicat tot el que s'hauria d'explicar– i de visions divergents del camí a seguir per aconseguir l'objectiu comú. Unes lluites intestines que no reduiran la base –la ciutadania independentista canviarà els dirigents abans d'abandonar l'objectiu– però que tampoc l'ampliaran. Tots els partits republicans haurien de concentrar els esforços a superar amb comoditat el 50% del vots a les properes municipals. És una fita assolible i és aleshores quan començarà el segon assalt.