El PDECat i ERC havien fet propòsit d'esmena per no evidenciar en públic les legítimes diferències que tenen dos partits amb un objectiu comú, la convocatòria del referèndum. Però els mecanismes aplicats per millorar la coordinació entre les formacions que integren el Govern no acaben d'estar ben greixats si ens fixem en l'actuació de l'executiu en el cas Palau. Que la conselleria de Cultura, fent valer el seu pes específic al Consorci del Palau de la Música, hagi evitat que l'organisme inculpi CDC en el cas del saqueig de la institució cultural -sense el coneixement previ d'ERC- no contribueix a alimentar la confiança entre dos dels actors que han de portar el procés a bon port. La decisió té incidència sobre una carpeta sensible, la de la lluita inequívoca contra la corrupció, en la qual uns i altres diuen actuar amb tota la fermesa. El concepte de "país net" s'ha exhibit com a bandera del procés d'emancipació nacional. Hauria de ser més que un lema.

El judici havia de permetre determinar responsabilitats sobre el saqueig del Palau de la Música, un escàndol amb múltiples ramificacions que va posar punt final a l'anomenat oasi català. Millet i Montull ja estaven assenyalats des de principi -per la voracitat de la seva avarícia-, però el cas tenia més profunditat. La intenció de part dels acusats d'explorar pactes amb la Fiscalia i el fet que la defensa de l'extresorer de CDC intentés despolititzar el judici -renunciant a la compareixença de fins a 36 testimonis- va posar el focus sobre el presumpte finançament irregular de l'antiga Convergència, jutjada com a responsable a títol lucratiu. Les declaracions més rellevants del judici -amb l'excepció de la de Daniel Osàcar- han apuntat a l'existència del pagament de comissions al partit, via institució presidida per Millet, per obtenir un tracte preferent en l'obtenció d'obra pública. La sentència haurà d'avaluar conductes il·lícites -encara no està dictada-, però l'ombra de dubte obliga el Consorci del Palau de la Música, màxim damnificat, a reclamar que el procés judicial serveixi per aclarir totes les actuacions irregulars. No es tracta només d'assenyalar els autors confessos del saqueig.

La credibilitat de Millet i Montull és escassa. És cert. Aquest va ser un dels arguments utilitzats per Artur Mas quan va defensar al Parlament l'actuació d'Osàcar. Però no només Millet i Montull han detallat el trànsit de diners que partien de Ferrovial i passaven pel Palau de la Música. Joan Llinares, que va haver d'assumir el timó de la institució en l'etapa de més descrèdit fent una tasca que ningú ha qüestionat, també va afirmar que de la documentació revisada se'n "desprenia" l'existència de comissions, fins i tot superiors al 3%. Resulta difícil dubtar de la rectitud de Llinares, un professional que consellers del Govern van arribar a sondejar per dirigir l'Oficina Antifrau de Catalunya. Que avui treballi per l'Ajuntament de Barcelona -Ada Colau ja ha demanat a Puigdemont una reunió immediata del Consorci- no resta versemblança al seu testimoni.

Des que es va erigir en les noves sigles convergents, el PDECat ha volgut marcar distàncies amb pràctiques que havien esdevingut una llosa per a CDC. La nova direcció hi ha posat la banya. Però si la formació pretén fer creïble el discurs de la refundació i desempallegar-se d'etiquetes que incomoden més que sumen, necessita ser conseqüent en totes les decisions, al partit i al Govern. Evitar la incriminació de l'antiga Convergència en el cas Palau no era una decisió pactada amb els seus propis socis, i això engreixa l'especulació. Que el cas Palau serveixi d'exemple.