Algú s’ha preguntat quina és la banda sonora del procés? Cada aventura vital, generacional o històrica va lligada intrínsecament a una música o una banda sonora que relata els fets i els dóna credibilitat. Les cançons són com les magdalenes de Proust que permeten percebre la realitat a través de l’experiència sensorial. Impactes sonors que al cap dels anys continuen mantenint la flaire de la nostra herència. Quina és la música adequada pel procés?

De l’heroica òpera a la cançó de combat tan sols hi van uns escons. El rock d’Extremoduro uneix la cap de l’oposició Inés Arrimadas amb la portaveu de la CUP, Anna Gabriel. I, precisament, l’entrevista a la diputada cupaire a Enderrock ha aixecat polseguera quan diu que l’opció política és fonamental per identificar-se amb un músic i les seves cançons. Al mateix temps, Lluís Llach ajunta Arrimadas i l’alcaldessa Ada Colau, igual com Boig per tu de Sau és el lligam entre la "ciutadana" i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. Una varietat d’estils resumits entre l’èpica d’una òpera de Ravel i la frivolitat d’una sarsuela per explicar el xoc de trens entre Catalunya i Espanya.

Pels polítics, la música és un entreteniment, i, de fet, les polítiques culturals són només un capítol que s’escriu cada quatre anys quan cal revisar el programa electoral, si s’escau. Però un procés sense intel·lectuals que dissenyin les polítiques culturals està abocat al fracàs. Un tema que hauria d’estar sobre la taula quan parlem de la creació d’un nou estat, també en l’àmbit de la cultura i la música. Cal un nou Congrés de Cultura Catalana per enfocar per al 2050 la perspectiva cultural i nacional d’un nou país.

Un país sense música és un país sord i cec que no existeix. La creació, la formació, la difusió i la promoció musicals encarnen la cadena de valors bàsica de la identitat nacional. Els himnes són una manera d’entendre la societat i les formes de govern, igual que les cançons i la música tradicional de cada poble són un reflex de la manera de ser i d’entendre el món. Cada país té músiques que configuren el paisatge sonor, des del pop anglès fins als aires celtes irlandesos, des dels clàssics soviètics fins als romàntics europeus, o des de les melodies de la chanson a la dolça canzone.

Quina música sonarà el dia que es proclami la independència? Evidentment, molts pensaran que “Els segadors” ens representa com a himne oficial, tot i les arrels eròtiques, i proclamarà de solemnement la independència. Però, també ens convindrà mostrar-nos al món amb la banda sonora pròpia i popular d’una Catalunya lliure. Quina serà? La sardana dels principatins del nord, el toc de castells del Pla de Tarragona, la rumba ventilada pels gitanos catalans o… la sardana rockera de la Dharma empeltada de salabror mediterrània. El tan corejat Inana és la tonada optimista i reivindicativa que més envelats ha fet tremolar i que podria esdevenir l’himne oficiós d’un poble que surt a les places i als carrers amb el clam de la llibertat. S’obren les apostes.