Vet aquí el títol d’una obra del gran filòleg menorquí Francesc de Borja Moll, aparegut el 1974. Però no és d’aquest llibre de què vull parlar, no pas perquè no s’ho mereixi, sinó de la frase que dona lloc al títol. És una bella i antiga expressió catalana que significa que a les persones se’ns pot jutjar o bé agafar per allò que diem, mitjançant aquest instrument extraordinari d’expressió i comunicació de què disposem: la paraula. Quan emprem uns mots i no uns altres, quan optem per unes paraules i no per unes de distintes, triem el que més ens convé, perquè s’ajusta millor a allò que pensem o que volem dir en un moment i un context concrets.

Tot això ve a tomb per l’enfilall de declaracions de representants del govern espanyol, quasi tots catalans, a propòsit de la situació política a Catalunya. Han parlat amb una claredat i una espontaneïtat que no anaven de bracet amb la posició oficial dels partits espanyols del règim. Les paraules, doncs, els han traït, en no expressar-se des de posicions de correcció política homologada a l’estat espanyol. El primer de tots i, sorprenentment potser per a alguns, també el més loquaç, ha estat el ministre Borrell. Collat per un periodista de la BBC, va veure el pa que s’hi dona, a les televisions públiques de qualitat, i no va tenir altre remei que admetre algunes evidències. Començant pel caràcter de nació que ell va atribuir a Catalunya o bé manifestant que els polítics, a la presó o a l’exili, havien de deixar de ser-hi. Borrell va parlar des de la lògica d’un polític que està convençut que és d’esquerres i que, no és poca cosa, també és català. Hom ja entén que defensar els arguments del nacionalisme espanyol més ranci, en llocs com un plató de la BBC, no és el més adequat, perquè no és el mateix que fer-ho en una manifestació espanyolista i anticatalana, al costat, entre altres, de fatxes acreditats.

Però no va avaluar prou l’abast de les seves paraules atès que la reacció de l’Espanya intolerant i anticatalana, que mesos abans el venerava, el va crucificar. I, com si res, ràpidament s’apressà a matisar: que sí, que Catalunya és un nació, però cultural, no pas política. I això què romanços vol dir? Posats a teoritzar, quina diferència hi ha entre una i l’altra? I posats a preguntar, la nació cultural que és Catalunya és la mateixa a la qual pertany Espanya? És diferent, d’altra banda, de la nació cultural on es troben les Balears o el País Valencià? Conscient del terratrèmol de les seves declaracions ja va precisar que no eren altra cosa que una opinió personal i no pas les del govern a què pertanyia. I jo em demano en qualitat de què entrevistaven, doncs, Borrell a la BBC: com a ministre d’exteriors del Regne d’Espanya o com un raier pallarès de la Pobla de Segur, on va néixer el 1947? Poc després, admetia en un altre context les dificultats enormes amb què la diplomàcia espanyola topava en el context internacional, havent d’arrossegar la imatge nefasta de policies agredint gent  pacífica, de totes les edats, que l’únic que volien era votar, pràctica habitual en tots els sistemes democràtics del món sense cap excepció.

Al seu torn, la vicepresidenta del govern espanyol, Carmen Calvo, hi posava cullerada tot considerant que, si finalment el judici als presos polítics independentistes s'endarreria molt, "no seria lògic allargar-ne la presó preventiva".  No va passar ni mig segon perquè la caverna espanyola, política i mediàtica, s’hi abraonés, acusant el govern de Pedro Sánchez de pactar i governar amb els separatistes, colpistes i no sé quantes coses més. Incendiaris de la magnitud d’un Pablo Casado, màster acreditat en irresponsabilitat, van arribar a fer afirmacions de l’alçada d’un campanar, com ara que “no es podia dialogar amb una pistola damunt de la taula”. A quines pistoles es referia? No pas a l’independentisme català, que no té cap altra arma que el poble i la voluntat democràtica. De fet, els únics que tenen armes i instruments de dissuasió per la força són els mateixos cossos de seguretat que van atonyinar la gent l’1 d’octubre. La institucionalització de la mentida és ja un fet irreversible, ara i tant, a Espanya.

També la ministra Meritxell Batet va sostenir que “seria millor que no hi hagués presos” per establir un marc de diàleg en condicions de normalitat, afirmació plena de sentit comú. I la delegada del govern espanyol a Catalunya, responent el periodista del Suplement de Catalunya Ràdio, que és qui parla d’indult dels presos, responia amb aquestes paraules: “Si es demana l'indult jo en sóc partidària, és clar. Però l'han de demanar”. Cal recordar que una cosa és l’indult, que s’ha de demanar, i que comporta reconèixer que s’ha comès un delicte que ha de ser castigat; i una altra, l’amnistia, que no s’ha de demanar. En fi, no sembla que, Pirineus avall, les paraules assenyades tinguin les prades més adequades per a pasturar-hi i créixer perquè, fet i fet, són de poca durada i requereixen, a l’instant, el matís que les desvirtua. No cal ser un Einstein per adonar-se que, ara i aquí, hi ha un problema greu de cultura democràtica.